Wonder
Quarta part » La gelateria
Página 61 de 136
L
a
g
e
l
a
t
e
r
i
a
Recordo la primera vegada que el vaig veure, davant de la gelateria de l’avinguda Amesfort, quan tenia cinc o sis anys. La Veronica, la meva cangur, i jo estàvem asseguts en un banc que hi ha just davant de la botiga, amb el Jamie, el meu germà petit, assegut al cotxet mirant cap a nosaltres. Jo devia estar molt concentrat en el cucurutxo que m’estava menjant, perquè no em vaig ni fixar que se’ns havia assegut algú al costat.
Aleshores, en un moment donat, vaig girar el cap per xarrupar gelat pel cul del cucurutxo i el vaig veure: l’August. Estava assegut al meu costat. Ja sé que no va estar bé, però al veure’l vaig tenir un ensurt i vaig fer «ai!». Em vaig pensar que duia posada una careta de zombi o jo què sé. Va ser la mena d’«ai» que fas quan estàs mirant una pel·li de por i de cop surt el dolent de darrere d’uns arbustos. El cas és que sé que no va estar bé, el que vaig fer; i encara que ell no em va sentir, la seva germana sí.
—Jack! Hem de marxar! —va dir la Veronica.
S’havia posat dreta i estava girant el cotxet perquè el Jamie també s’hi acabava de fixar i estava a punt de ficar la pota. Jo vaig fer un bot com si se m’acabés de posar una abella a sobre i me’n vaig anar darrere la Veronica, que marxava disparada. Vaig sentir com la mare del nen deia fluixet darrere nostre:
—Molt bé, nens, potser que comencem a passar.
Aleshores em vaig girar per mirar-los una altra vegada. El nen estava llepant el cucurutxo, la mare estava agafant el patinet i la germana m’estava mirant com si em volgués matar. Vaig apartar la vista immediatament.
—Veronica, ¿què li passava, a aquell nen? —vaig murmurar.
—Calla! —em va dir enfadada.
Em cau molt bé, la Veronica, però quan s’enfada… tela. Mentre el Jamie s’estirava tant com podia per mirar-se’l un altre cop, la Veronica s’afanyava a tibar el cotxet com més lluny millor.
—Vonica! —deia el Jamie.
—Això no es fa, nens! ¿Em sentiu? —ens va renyar la Veronica així que vam ser una mica més avall—. No es fa, això de quedar-se mirant la gent d’aquesta manera!
—Ha sigut sense voler! —vaig fer jo.
—Vonica! —insistia el Jamie.
—Mira que marxar d’aquesta manera! —anava rondinant la Veronica—. Mare de Déu, aquella pobra dona! Ho veieu, ¿nens? Hauríem de donar gràcies a Déu cada dia pel que tenim, ¿em sentiu?
—Vonica!
—¿Què vols, Jamie?
—¿És Halloween?
—No, Jamie.
—¿I per què duia una careta, aquell nen?
La Veronica no va respondre. De vegades ja ho feia, quan s’enfadava.
—No duia cap careta —vaig explicar al Jamie.
—Prou, Jack! —va dir la Veronica.
—¿Per què estàs tan enfadada, Veronica? —insistia jo.
Em pensava que s’enfadaria encara més, però en canvi va sacsejar el cap i va dir:
—No ha estat bé, el que hem fet: mira que aixecar-nos d’aquella manera, com si haguéssim vist el dimoni amb banyes! Quan he vist que el Jamie estava a punt de dir alguna cosa m’he esverat molt. No volia que digués res que pogués ferir aquell pobre nen. Però no ha estat gens bé, marxar d’aquella manera. La mare se n’ha adonat perfectament.
—Però ha sigut sense voler —vaig replicar.
—Jack, de vegades no cal voler fer mal, per fer-ne. ¿Ho entens?
Va ser el primer cop que vaig veure l’August pel barri, almenys que jo recordi. Però l’he vist unes quantes vegades més al parc. Hi havia dies que portava un casc d’astronauta. Però jo ja sabia que era ell, sota el casc. Tots els nens del barri sabien que era ell. Tothom ha vist l’August un dia o altre. Tots sabem com es diu, encara que ell no sàpiga com ens diem nosaltres.
I cada cop que el veig intento recordar el que va dir la Veronica. Però costa. Costa no mirar-lo de reüll. Costa fer com si res, quan el veus.