Wonder
Quarta part » Per què vaig canviar d’idea
Página 62 de 136
P
e
r
q
u
è
v
a
i
g
c
a
n
v
i
a
r
d
’
i
d
e
a
—¿A qui més ha trucat, el senyor Culet? —vaig preguntar a la mare aquella mateixa nit—. ¿T’ho ha dit?
—Ha esmentat el Julian i la Charlotte.
—El Julian! —vaig dir—. Buf! ¿I per què el Julian?
—Abans éreu amics.
—Mare, això era a P3. El Julian és fals com una mala cosa. I li encanta que tothom li vagi al darrere.
—Potser sí —va dir la mare—, però el Julian està disposat a ajudar aquest nen. Almenys això se li ha de reconèixer.
Jo no vaig dir res perquè tenia raó ella.
—¿I la Charlotte? —vaig fer—. ¿També hi anirà?
—Sí —va dir la mare.
—És clar. Com que és una repel·lent… —vaig replicar.
—Caram, Jack! —va fer la mare—. Últimament a tothom li trobes pegues.
—És que… —vaig començar a dir—. Mare, no tens ni idea de com és, aquest nen.
—Però m’ho puc imaginar.
—No! No t’ho pots imaginar! Tu no l’has vist mai! Jo sí que l’he vist.
—Potser ni tan sols és qui tu et penses!
—Creu-me, ho és. De debò, mare, és horrible. És completament deforme, mare. Té els ulls aquí baix —vaig dir assenyalant-me les galtes—, i no té orelles, i la boca la té…
El Jamie havia entrat a la cuina per agafar un suc de la nevera.
—Pregunta-l’hi al Jamie —vaig dir—. ¿Oi que sí, Jamie? ¿Te’n recordes d’aquell nen que vam veure l’any passat al parc sortint de l’escola? Aquell que es diu August! Aquell que té aquella cara!
—Ah, aquell! —va dir el Jamie obrint molt els ulls—. Em va fer tenir malsons! ¿No te’n recordes, mare, d’aquell malson de zombis que vaig tenir l’any passat?
—Em pensava que era perquè havies vist una pel·lícula de por —va respondre la mare.
—No! —va dir el Jamie—. Va ser perquè havia vist aquell nen! Quan el vaig veure vaig cridar: Ahhh!, i vaig fugir corrent.
—Un moment —va dir la mare molt seriosa—. ¿I això ho vas fer davant seu?
—No ho vaig poder evitar! —va respondre el Jamie fent el ploramiques.
—I tant, que ho hauries pogut evitar! —el va renyar la mare—. Nens, de debò, estic molt disgustada pel que acabo de sentir. —La veritat és que sí que se la veia molt disgustada—. ¿Que no ho veieu, que només és un nen… com vosaltres? ¿T’imagines com es devia sentir quan va veure que fugies corrent i cridant, Jamie?
—No va ser ben bé un crit —va defensar-se el Jamie—. Va ser més aviat «ahhh» —va aclarir posant-se les mans a les galtes i començant a córrer per la cuina.
—Prou, Jamie —va dir la mare molt empipada—. Francament, em pensava que els meus fills eren una mica més comprensius.
—¿Què vol dir,
comprensiu? —va dir el Jamie, que estava a punt de fer segon, només.
—Saps perfectament què vol dir
comprensiu, Jamie —va replicar la mare.
—És que és lletgíssim, mare —va fer el Jamie.
—Prou! —va cridar la mare—. No la vull tornar a sentir, aquesta paraula. Jamie, agafa el suc i vés-te’n, que vull parlar amb el Jack un moment.
—Mira, Jack —va dir la mare així que el Jamie va ser fora.
Es veia venir que em tocaria aguantar un discurs d’una hora.
—Entesos, hi aniré —vaig dir.
Es va quedar de pedra.
—¿Ah sí?
—Sí.
—¿Així puc trucar al senyor Culet?
—Que sí, mare, que sí. Ja t’he dit que sí!
La mare va somriure.
—Sabia que estaries a l’altura de les circumstàncies, xaval. Ben fet. Estic orgullosa de tu, Jackie —em va dir esvalotant-me els cabells.
Així que per això vaig canviar d’idea. No va ser per no haver de suportar un discurset de la mare. I tampoc va ser per protegir aquell tal August del Julian, que estava segur que es comportaria com un imbècil. Va ser perquè quan vaig sentir com el Jamie explicava que havia fugit de l’August fent «ahhh», de cop i volta em vaig sentir molt malament. I és que de nens imbècils com el Julian n’hi haurà sempre. Però si fins i tot un nen petit com el Jamie, que normalment és bon nen, pot ser així de cruel, aleshores els nens com l’August ho tenen supernegre, a secundària.