Wonder
Quarta part » Neu
Página 65 de 136
N
e
u
La primera nevada de l’hivern va caure just abans del pont d’Acció de Gràcies. Com que van haver de tancar l’escola, vam tenir un dia més de festa. Jo em vaig posar molt content, perquè estava tan fumut amb tot allò de l’August que ja m’anava bé no veure’l uns quants dies, mentre les coses es refredaven una mica. I a més, llevar-me i veure-ho tot nevat és gairebé el que més m’agrada del món. M’encanta aquella sensació de quan obres els ulls al matí i, no saps per què, però notes que tot és diferent dels altres dies. Aleshores hi caus: tot està en silenci. No hi ha cotxes tocant el clàxon. Ni autobusos pels carrers. Aleshores corres cap a la finestra, i a fora tot està emblanquinat: les voreres, els arbres, els cotxes aparcats, els marcs de les finestres. I si a més aquest dia hi havia classe i et diuen que l’escola està tancada… jo crec que, per molt gran que em faci, sempre pensaré que és la millor sensació del món. Quan sigui gran no seré mai d’aquests senyors que porten paraigua quan neva: mai.
Com que la seva escola també estava tancada, el pare ens va portar al Jamie i a mi al parc a tirar-nos en trineu per una muntanyeta que es diu el turó de l’Esquelet. Diuen que fa anys un nen petit s’hi va trencar el coll tirant-se en trineu, però no sé si és veritat o si només és una llegenda urbana. Quan ja tornàvem cap a casa vaig veure un trineu de fusta superatrotinat mig repenjat contra aquell monument indi fet amb roques que hi ha. El pare em va dir que el deixés, que allò no es podia aprofitar, però jo tenia la intuïció que seria el millor trineu de la meva vida. El pare em va deixar arrossegar-lo fins a casa i em vaig passar tot el dia arreglant-lo. Vaig enganxar els llistons trencats amb super glue i els vaig embolicar amb una cinta adhesiva superforta perquè quedessin més reforçats. En acabat el vaig pintar amb l’esprai blanc que m’havia comprat per l’Esfinx d’Alabastre que estava fent pel treball sobre el Museu Egipci. Quan va estar sec, vaig escriure LLAMPEC en lletres daurades al llistó del mig, i a sobre de les lletres hi vaig dibuixar un llampec. Semblava molt professional, mal m’està el dir-ho. El pare es va quedar: «Ostres, Jackie! Tenies raó tu, quin trineu!».
L’endemà vaig tornar al turó de l’Esquelet amb el
Llampec. Mai havia conduït una cosa tan ràpida… corria moltíssim més que els plàstics que teníem nosaltres. I com que a més a fora ja no hi feia tant de fred com el dia abans, la neu estava més tova i cruixent, d’aquella que va tan bé per fer boles. El Jamie i jo ens vam passar la tarda fent torns per tirar-nos amb el
Llampec. Ens vam estar al parc fins que se’ns van congelar els dits i els llavis se’ns van posar blaus. El pare pràcticament va haver d’arrossegar-nos cap a casa.
Cap al final del cap de setmana la neu ja havia començat a posar-se grisa i groga, i aleshores va caure un xàfec i la neu es va convertir en fang. Quan dilluns vam tornar a escola, ja no en quedava gens.
El primer dia després de les vacances va fer un temps fastigós i rúfol. Un dia trist. I jo estava com el dia.
Quan vaig veure l’August per primer cop li vaig dir «hola» fent un cop de cap. Estàvem davant dels armariets. Ell també em va dir «hola» i va fer un cop de cap.
Tenia ganes de parlar-li del
Llampec, però no n’hi vaig dir res.