Wonder
Quarta part » Escola privada
Página 67 de 136
E
s
c
o
l
a
p
r
i
v
a
d
a
Els meus pares no són rics. Ho dic perquè de vegades la gent es pensa que tothom que va a una escola privada és ric, però en el nostre cas no és així. El pare és mestre i la mare és assistenta social; o sigui, que no tenen una feina d’aquelles que guanyes una carretada de diners. Abans teníem cotxe, però ens el vam vendre quan el Jamie va començar infantil a la Beecher. Nosaltres no vivim en una gran casa ni en una finca amb porter d’aquestes que hi ha davant del parc. Nosaltres vivim en un pis que hi ha a l’última planta d’un edifici de cinc plantes sense ascensor que ens lloga una senyora gran que es diu Doña Petra i que ja és a l’«altre» Broadway. És el nom en clau de la zona de North River Heights on la gent no vol aparcar el cotxe. El Jamie i jo compartim habitació. De vegades sento que els pares diuen coses com ara «¿Podem aguantar un altre any sense aire condicionat?» o «Potser aquest estiu puc fer dues feines».
Doncs resulta que avui a l’hora del pati estava amb el Julian, el Henry i el Miles, i que el Julian, que tothom sap que és ric, va i diu:
—Quin pal, haver de tornar a París per Nadal. Quin avorriment!
—Ei, tio, però si és París! —he dit jo com un imbècil.
—Creu-me, és avorridíssim —m’ha dit—. La meva àvia viu en una casa enmig del no-res, a una hora de París, en un poble diminut. Et juro que no hi passa mai res, en aquell poble! Dius: «Ostres, mira, hi ha una altra mosca a la paret!». «Mira, un altre gos dormint a la vorera! Visca!». —Jo m’he posat a riure. De vegades pot ser molt graciós, el Julian—. Encara que els pares diuen de fer una gran festa, aquest any, en lloc d’anar a París. Tant de bo. ¿I tu què faràs, a les vacances? —m’ha preguntat.
—Res especial —he dit.
—Quina sort —ha dit.
—Espero que torni a nevar —he afegit—. Tinc un trineu nou que és una passada.
I quan estava a punt d’explicar allò del
Llampec, el Miles salta:
—Jo també tinc un trineu nou. Me l’ha comprat el meu pare en una botiga que es veu que és boníssima. És l’últim model.
—¿Com pot ser últim model, un trineu? —li ha preguntat el Julian.
—Li ha costat com vuit-cents dòlars o així!
—Quina canya!
—Podríem anar tots a fer una cursa al turó de l’Esquelet —he dit jo.
—Sí, home, però si és una merdeta —ha replicat el Julian.
—¿Què dius? —he saltat jo—. Hi va haver un nen que s’hi va trencar el coll. Per això li diuen el turó de l’Esquelet.
El Julian va empetitir els ulls i em va mirar com si fos un idiota acabat.
—Li diuen el turó de l’Esquelet perquè antigament hi havia un cementiri indi, matat —m’ha dit—. I a més ara està tan
cutre que n’haurien de dir el turó de la Porqueria. L’últim cop que hi vaig anar feia fàstic, tot ple de llaunes i ampolles i de tot —ha fet sacsejant el cap.
—Jo vaig deixar allà el trineu vell —ha dit el Miles—. Era
cutre a matar… i es veu que algú el va agafar.
—Potser un sense sostre que volia anar en trineu —ha rigut el Julian.
—¿I on dius que el vas deixar? —li he preguntat.
—En aquella roca tan gran que hi ha als peus del turó. L’endemà hi vaig tornar i ja no hi era. No m’ho podia creure, que se l’hagués emportat algú!
—Ja sé què podem fer —ha dit el Julian—. El pròxim cop que nevi, el meu pare ens pot portar amb el cotxe a un camp de golf que hi ha a Westchester, que al seu costat el turó de l’Esquelet fa riure. Ei, Jack, ¿on vas? —ha fet al veure que me n’anava.
—És que m’he descuidat d’agafar un llibre de l’armariet —he mentit.
L’únic que volia era anar-me’n corrents. No volia que ningú sabés que jo era el sense sostre que havia agafat el trineu.