Wonder
Vuitena part » Premis
Página 130 de 136
P
r
e
m
i
s
El discurs del senyor Culet em va agradar, però haig de reconèixer que durant els altres discursos vaig desconnectar una mica.
Vaig tornar a connectar quan la senyora Rubin va començar a llegir els noms dels alumnes amb millors notes, perquè ens havíem de posar drets quan ens cridessin. Així que vaig esperar a sentir el meu nom mentre ella anava llegint la llista per ordre alfabètic. Reid Kingsley. Abril Markowitz. August Pullman. Em vaig aixecar. Quan va acabar de llegir els noms ens va demanar que ens giréssim cap al públic i saludéssim, i tothom va aplaudir.
No tenia ni idea d’on seien els meus pares, enmig d’aquella gentada immensa. Només veia els flaixos de gent que feia fotos i pares que saludaven els seus fills. Em vaig imaginar la mare saludant-me des d’algun lloc, però no la vaig veure.
Quan el senyor Culet va tornar a l’estrada per presentar les medalles a l’excel·lència acadèmica va resultar que el Jack tenia raó: la Ximena Chin va guanyar la medalla d’or «a l’excel·lència acadèmica general a cinquè curs». La Charlotte va guanyar la de plata. I també una medalla d’or a música. L’Amos va guanyar la medalla a l’excel·lència en esports, cosa que a mi em va fer molta il·lusió, perquè des de les colònies que el tenia per un dels meus millors amics a l’escola. Però quan de debò vaig fer salts d’alegria va ser quan el senyor Culet va dir el nom de la Summer per entregar-li la medalla d’or en escriptura creativa. Vaig veure com la Summer es tapava la boca amb la mà, quan va sentir que deien el seu nom, i mentre pujava cap a l’escenari vaig cantar «Summer, Summer, Summer!» tan fort com vaig poder, tot i que no crec que em sentís.
Després que cridessin l’últim nom, tots els nens que acabaven de guanyar algun premi es van quedar junts l’un al costat de l’altre dalt de l’escenari, i aleshores el senyor Culet va dir al públic:
—Senyores i senyors, tinc l’honor de presentar-los els millors alumnes de l’escola Beecher d’aquest curs. Enhorabona a tots!
Vaig aplaudir mentre els nens que hi havia a l’escenari s’inclinaven per saludar. Estava contentíssim per la Summer.
—I l’últim premi d’aquest matí —va dir el senyor Culet després que els nens que hi havia a l’escenari tornessin a seure al seu lloc— és la medalla d’honor Henry Ward Beecher que premia els estudiants que han tingut una conducta notable o exemplar en determinats àmbits durant el curs escolar. Per nosaltres aquesta medalla normalment és una manera de reconèixer el voluntariat o l’esperit de servei a l’escola.
De seguida vaig pensar que l’hi donarien a la Charlotte, perquè era la que havia organitzat la recollida d’abrics usats, i vaig tornar a desconnectar una mica. Vaig mirar el rellotge: les 10.56. Començava a tenir gana.
—Ja sabeu que Henry Ward Beecher va ser un abolicionista i un abrandat defensor dels drets humans i que la nostra escola porta el seu nom —deia el senyor Culet quan vaig tornar a parar atenció.
»Mentre llegia coses sobre la seva vida per preparar aquest premi vaig ensopegar amb un paràgraf escrit per ell que em va semblar que venia especialment a tomb amb la qüestió de la qual he parlat abans i que tant m’ha fet rumiar tot aquest any. És a dir, no només la naturalesa de la consideració envers els altres, sinó també la naturalesa de la consideració de cadascú. El poder de l’amistat d’un mateix. La prova del caràcter d’un mateix. La força que té el valor d’un mateix…
I aleshores va passar una cosa estranyíssima: Al senyor Culet se li va trencar una mica la veu, com si s’hagués ennuegat. I, en efecte, es va escurar la gola i va fer un trago d’aigua. Ara sí que me l’escoltava atentament.
—La força que té el valor d’un mateix —va repetir fluixet fent que sí amb el cap i somrient. Va alçar la mà dreta i, aixecant els dits d’un en un com si comptés, va afegir—: Valor. Consideració. Amistat. Caràcter. Aquestes són les virtuts que ens defineixen com a éssers humans i que, de vegades, ens fan grans. I això és el que fa la medalla Henry Ward Beecher: reconèixer la grandesa.
»¿Però com ho fem? ¿Com es mesura, una cosa com la grandesa? Aquí tampoc hi ha regle que valgui. És més: ¿Com la definim? Doncs resulta que Beecher sí que tenia una resposta a aquesta pregunta.
Es va tornar a posar les ulleres de llegir, va fullejar un llibre i va començar a llegir:
—«La grandesa», va escriure Beecher, «no consisteix a ser fort, sinó a usar bé la força… El més gran de tots és aquell que aconsegueix arribar a més cors amb la seva força».
I de cop i volta va tornar a semblar que se li trencava la veu. Abans de continuar es va posar un moment els dos dits índex als llavis.
—«El més gran» —va continuar finalment— «és aquell que gràcies a l’atracció que exerceix el seu propi cor és capaç d’arribar a més cors». I ara, sense més preàmbuls, aquest any tinc l’orgull d’atorgar la medalla Henry Ward Beecher a l’alumne que ha sabut arribar a més cors amb la seva força silenciosa: Preguem a August Pullman que faci el favor de pujar a recollir aquest premi.