Wonder
Quarta part » A ciències
Página 68 de 136
A
c
i
è
n
c
i
e
s
No sóc el millor estudiant del món. Ja sé que hi ha nens que els agrada l’escola, però jo, francament, no puc dir el mateix. Hi ha parts que sí que m’agraden, com ara Educació Física i Informàtica. I l’hora de dinar i l’hora del pati. Però, en general, podria viure sense anar a l’escola. La cosa que més odio de l’escola és la pila de deures que ens posen. Com si no n’hi hagués prou, d’haver-nos d’estar asseguts una classe rere l’altra intentant no adormir-nos mentre ens omplen el cap amb tot de coses que segurament mai no ens caldrà saber, com per exemple com calcular l’àrea d’un cub o quina diferència hi ha entre energia cinètica i energia potencial. ¿I a mi què? No he sentit mai de la vida que els meus pares diguessin la paraula «cinètica».
L’assignatura que més odio de totes és ciències. Ens posen tanta feina que no hi veig la gràcia! I la professora, la senyora Rubin, és superexigent amb tot, fins i tot en com escrius l’encapçalament de dalt del full! Una vegada em va baixar dos punts en uns deures perquè no havia posat la data dalt de tot. Ja em diràs.
Quan l’August i jo encara érem amics les ciències sí que m’anaven bé, perquè l’August s’asseia al meu costat i sempre em deixava copiar els seus apunts. No he vist mai un nen amb una cal·ligrafia tan maca com la de l’August. Fa una lletra superpolida: totes les lletres pugen i baixen rodonetes i sense torçar-se gens. El problema és que com que ara ja no som amics ja no li puc demanar que em deixi copiar els apunts.
El cas és que avui anava de bòlit intentant prendre apunts sobre el que estava explicant la senyora Rubin (faig una lletra horrorosa), i de cop i volta va i comença a parlar sobre el treball de ciències de cinquè i a dir que havíem de triar un tema per treballar-hi.
Mentrestant jo pensava: ¿Acabem d’acabar aquell maleït treball sobre Egipte, i ja n’hem de començar un altre? I aleshores per dins crido: Oh noooooooo!, com el nen aquell de
Sol a casa que crida obrint la boca de bat a bat i agafant-se la cara amb totes dues mans. Doncs jo feia aquesta cara, per dins. I llavors m’han vingut al cap fotos d’una cara de fantasma mig fosa que he vist no sé on, amb la boca oberta com si estigués fent un crit. I de cop i volta em ve una imatge al cap, un record, i entenc el que va voler dir la Summer amb allò de «Fantasma Sanguinolent». És curiós, m’ha vingut com un flaix. Algun company de classe s’havia disfressat de Fantasma Sanguinolent per Halloween. Seia unes quantes taules més enllà. I després ja no recordo haver-lo vist més.
Déu meu! Era l’August!
Hi he caigut així, en plena classe de ciències, mentre parlava la mestra.
Déu meu!
I jo estava parlant amb el Julian de l’August. Déu meu. Aleshores ho entès tot! Vaig ser tan cruel! I ni tan sols sé per què. No sé ni què vaig dir, exactament, però sé que era dolent. Va ser només qüestió d’un minut o dos. Ja sabem com és, el Julian… i tothom es pensava que jo era un nen una mica raret perquè estava sempre amb l’August, i em van fer sentir com un imbècil. És que no sé per què ho vaig dir, tot allò. Només per seguir-los el rotllo. Vaig ser un imbècil. Sóc un imbècil. Déu meu. Se suposava que havia de venir de Boba Fett! Jo mai hauria dit tot allò davant del Boba Fett. Però aquell Fantasma Sanguinolent que seia en aquella taula d’allà mirant-nos era ell. Aquella màscara blanca tan llarga que li rajava sang de mentida, amb la boca oberta de bat a bat, com si el fantasma estigués plorant… Era ell.
M’han vingut ganes de vomitar.