Wonder
Quarta part » Parelles
Página 69 de 136
P
a
r
e
l
l
e
s
A partir d’aquí ja no he sentit res del que deia la senyora Rubin. Bla, bla, bla. El treball de l’exposició de ciències. Bla, bla, bla. En parelles. Bla, bla, bla. Més o menys com quan parlen els grans a les pel·lis del Charlie Brown. Com quan algú parla sota l’aigua. Blua, blua, blua, blua, blua.
Aleshores, de cop i volta, la senyora Rubin ha començat a assenyalar nens:
—Reid i Tristan, Abril i Max, Charlotte i Ximena, August i Jack. —Això últim ho ha dit assenyalant-nos a nosaltres—. Miles i Ames, Julian i Henry, Savanna i… —I a partir d’aquí ja no he sentit res més.
—¿Què? —he fet jo.
Aleshores ha sonat el timbre.
—Nens, penseu que us heu de trobar amb la vostra parella per triar un tema de la llista! —ha dit la senyora Rubin mentre tothom començava a marxar.
Aleshores he aixecat el cap per mirar l’August, però ja s’havia penjat la motxilla i havia arribat pràcticament a la porta.
Jo devia fer cara d’imbècil, perquè ve el Julian i salta:
—Es veu que el teu col·lega i tu sou parella —m’ha dit amb un somriure insolent. En aquest moment l’he odiat amb totes les meves forces—. Trucant, trucant, aquí la Terra… ¿Em reps, Jack Will? —ha fet al veure que no contestava.
—Calla ja, Julian. —Jo estava desant la carpeta a la motxilla i l’únic que volia era perdre’l de vista.
—Quina merda, que t’hagi tocat amb ell —m’ha dit—. ¿Per què no li dius a la senyora Rubin que et vols canviar? Segur que et diu que sí.
—No, em dirà que no.
—Pregunta-l’hi.
—No vull.
—Senyora Rubin! —ha dit el Julian, girant-se al mateix temps que aixecava la mà.
La senyora Rubin era davant de tot de al classe, esborrant la pissarra. Al sentir que la cridaven ha girat el cap.
—Que et dic que paris, Julian! —he xiuxiuejat enfadat.
—¿Què passa, nois? —ha dit impacient.
—¿Podem canviar de parella, si volem? —ha dit el Julian fent-se l’innocent—. És que el Jack i jo teníem una idea per l’exposició de ciències i volíem treballar-hi junts…
—Home, suposo que sí que es deu poder arreglar… —ha començat a dir.
—No, no cal, senyora Rubin —he saltat jo de seguida anant cap a la porta—. Adéu!
El Julian m’ha vingut corrents al darrere.
—¿Es pot saber per què ho fas, això? —m’ha preguntat quan m’ha atrapat a l’escala—. Podríem haver fet parella. Ja saps que no cal que siguis amic d’aquell esguerro, si no vols…
I aleshores vaig i li clavo un cop de puny. De ple als morros.