Wonder
Quarta part » La guerra
Página 74 de 136
L
a
g
u
e
r
r
a
La font ben informada que em va explicar per què tothom passava de mi va ser la Charlotte. A última hora em vaig trobar una nota a l’armariet que deia:
Vine a veure’m a l’aula 301 a l’hora de plegar.
Vine sol! Charlotte.
Quan vaig arribar-hi ella ja hi era.
—¿Què passa? —vaig dir.
—Hola —va fer.
Va anar cap a la porta, va mirar a dreta i esquerra, i en acabat va tancar i va passar el baldó. Aleshores es va girar cap a mi i va començar a mossegar-se les ungles mentre parlava:
—Mira, em sap greu el que està passant i només volia explicar-te tot el que jo sé. ¿Em jures que no diràs a ningú que he parlat amb tu?
—T’ho juro.
—Doncs resulta que el Julian va fer una macrofesta durant les vacances —em va dir—. Una cosa
gegant. Una amiga de la meva germana va celebrar la festa dels setze anys al mateix lloc l’any passat. Hi havia com unes dues-centes persones, perquè vegis si és
immens.
—Ja… ¿I què?
—Doncs que… que hi va anar gairebé tota la classe.
—Tota no —vaig comentar de broma.
—D’acord, tota no. Però hi havia pares i tot, ¿m’entens? Els meus, per exemple. Ja saps que la mare del Julian és la vicepresidenta del consell escolar, ¿no? O sigui, que coneix
la tira de gent. Doncs el que va passar en aquesta festa, resumint, és que el Julian va anar dient a tothom que li vas clavar un cop de puny perquè tens problemes emocionals.
—¿Què?
—I que t’haurien expulsat, però els seus pares van suplicar a l’escola que no ho fes.
—¿Què?
—I que d’entrada mai no hauria passat res de tot això si el senyor Culet no t’hagués obligat a ser amic de l’Auggie. Diu que la seva mare creu que vas petar per culpa de la pressió. Cito paraules textuals.
No m’ho podia creure.
—Suposo que no s’ho devia empassar ningú, ¿no? —vaig fer.
—Aquesta no és la qüestió —va dir arronsant-se d’espatlles—. La qüestió és que tothom li fa molt de cas. I a més, la meva mare ha sentit dir que la seva mare està pressionant l’escola perquè revisi el procés d’admissió de l’August.
—¿I això ho pot fer?
—Es veu que com que la Beecher no és una escola inclusiva… Diu que són una mena d’escoles que barregen nens normals amb nens amb necessitats especials.
—Però això no té ni cap ni peus. L’Auggie no té cap necessitat especial.
—Ja ho sé, però ella va dient que l’escola està canviant de manera de fer en segons quines coses…
—Però si no està canviant res!
—Home, sí. ¿No et vas adonar que van canviar el tema de l’exposició d’art d’Any Nou? Els altres anys els nens de cinquè havien fet autoretrats normals, i aquest any ens han fet fer aquests autoretrats tan ridículs a través d’un animal. ¿No te’n recordes?
—Això és una parida com una casa!
—Ja ho sé! Jo no dic que hi estigui d’acord, només dic el que diu ella.
—Ja ho sé, ja ho sé. És que se n’ha anat tot a fer punyetes…
—Ja ho sé. El cas és que el Julian va dir que ell creu que això de ser amic de l’Auggie t’està deixant fet pols, i que hauries de deixar d’anar amb ell pel teu bé. I que, si comences a veure que estàs perdent els amics de sempre, començaràs a reaccionar. Resumint, que pensa deixar de ser amic teu pel teu bé.
—Notícia d’última hora: jo vaig deixar de ser amic seu primer.
—Potser sí, però ell ha convençut tots els nens perquè deixin de ser amics teus… pel teu propi bé. Per això no et parla ningú.
—Tu sí que em parles.
—Bé, sí… però és més aviat una cosa entre nens —em va aclarir—. Les nenes ens mantenim neutrals. Excepte el grup de la Savanna, perquè surten amb el grup del Julian. Però per totes les altres només és una guerra entre nens.
Vaig assentir. La Charlotte va inclinar el cap de costat i va arrufar els morros com si li fes pena.
—¿Trobes que he fet bé d’explicar-t’ho? —em va preguntar.
—Sí! És clar! Tant se me’n fum, que em parlin o em deixin de parlar —vaig mentir—. Tot això és una parida.
Va assentir amb el cap.
—¿I l’Auggie en sap res, de tot això?
—No, és clar que no. Jo almenys no li he explicat res.
—¿I la Summer?
—No ho crec. Mira, val més que me’n vagi. Però sàpigues que la meva mare troba que la mare del Julian és una imbècil acabada. Diu que troba que és d’aquelles persones que es preocupen més per com queda el seu fill a la foto de curs que no pas d’actuar correctament. ¿Ja ho saps, no, allò del Photoshop?
—Sí… ho vaig trobar de molt mal gust.
—Tens tota la raó —va respondre fent que sí amb el cap—. I ara val més que me’n vagi. Només volia que sabessis de què va tot plegat i ja està.
—Gràcies, Charlotte.
—Si m’assabento d’alguna cosa més ja t’ho diré —va fer.
Abans de sortir va mirar a dreta i esquerra per assegurar-se que ningú la veia marxar. Vaig deduir que, per molt neutral que fos, s’estimava més que no la veiessin amb mi.