Wonder
Quarta part » Per què no em vaig asseure amb l’August el primer dia de curs
Página 76 de 136
P
e
r
q
u
è
n
o
e
m
v
a
i
g
a
s
s
e
u
r
e
a
m
b
l
’
A
u
g
u
s
t
e
l
p
r
i
m
e
r
d
i
a
d
e
c
u
r
s
Ho reconec, sóc un tros d’hipòcrita. Ja ho sé. Me’n recordo que el primer dia de classe vaig veure l’August al menjador. Tothom el mirava. Tothom parlava d’ell. Aleshores la gent encara no s’havia acostumat a la seva cara; n’hi havia que ni ho sabien, que havia entrat a l’escola, així que per molta gent va ser una impressió molt forta veure’l allà el primer dia de curs. A la majoria els feia por d’acostar-s’hi.
Quan el vaig veure anar cap al menjador davant meu jo ja sabia que no trobaria ningú amb qui seure, però no em vaig veure amb cor d’asseure’m amb ell. Anàvem junts a tantes assignatures que m’havia passat tot el matí amb ell, i suposo que necessitava una estona de normalitat per relaxar-me amb altres nens. Així que quan vaig veure que anava cap a una taula que hi havia a l’altra banda de la barra vaig buscar expressament una taula a l’altra punta. Em vaig asseure amb l’Isaiah i el Luca, tot i que no els coneixia, i vam parlar de beisbol tota l’estona; a l’hora del pati vaig estar jugant a bàsquet amb ells. I a partir d’aleshores ja vam anar sempre a la mateixa taula.
Em van dir que la Summer s’havia assegut amb l’August i em va estranyar, perquè sabia que no era cap dels nens amb qui havia parlat el Culet perquè es fessin amics de l’Auggie. Per això sabia que ho havia fet per ser amable, només, i vaig pensar que Déu n’hi do que valenta que era.
Total, que ja em veus assegut amb la Summer i l’August, tan amables amb mi com sempre. Els vaig posar al dia de tot el que m’havia dit la Charlotte, excepte allò que havia «petat» per culpa de la pressió d’haver de ser amic de l’Auggie, allò que la mare del Julian deia que l’Auggie era un nen amb necessitats especials i allò del consell escolar. Em sembla que l’únic que els vaig explicar, en realitat, va ser que el Julian havia fet una festa a les vacances i que havia aconseguit posar tota la classe en contra meva.
—Se’m fa estranyíssim, que la gent no em parli i faci veure que no existeixo —vaig dir.
L’Auggie va somriure.
—¿Ah sí? —va dir sarcàstic—. Doncs benvingut al meu món!