Wonder
Vuitena part » Flotant
Página 131 de 136
F
l
o
t
a
n
t
Abans que el meu cervell hagués processat les paraules del senyor Culet la gent ja havia començat a aplaudir. Vaig sentir que l’Abril, que seia al meu costat, feia un crit d’alegria al sentir el meu nom; i el Miles, que era a l’altre costat, em va donar un copet a l’esquena.
—Aixeca’t i vés-hi! —deien tots els nens que hi havia al meu voltant, i vaig sentir tot de mans que m’empenyien perquè m’aixequés de la cadira, que em guiaven cap a l’extrem de la filera de cadires, que em donaven copets a l’esquena i em xocaven la mà. «Digues que sí, Auggie!», «Ben fet, Auggie!». Fins i tot vaig sentir que començaven a corejar el meu nom: «Aug-gie! Aug-gie! Aug-gie!». Vaig girar el cap i vaig veure que el Jack dirigia els cants amb els punys aixecats enlaire, somrient i dient-me amb gestos que no m’aturés, mentre l’Amos cridava fent un altaveu amb les mans: «Bravo, tap de bassa!».
Quan vaig passar per davant de la fila de la Summer vaig veure que somreia, i al veure que la mirava va aixecar el polze enlaire discretament sense que ningú ho veiés i bellugant els llavis sense fer soroll em va dir «com mola». Jo vaig riure i vaig sacsejar el cap com si no m’ho pogués creure. I és que no m’ho podia creure.
Em sembla que jo també somreia. Potser fins i tot d’orella a orella, no ho sé. Mentre pujava pel passadís cap a l’escenari l’únic que veia eren tot de cares de felicitat desdibuixades que em miraven i mans que m’aplaudien. I sentia que la gent em cridava coses com ara: «T’ho mereixes, Auggie!». «Bravo, Auggie!». Vaig veure tots els meus professors als seients que donaven al passadís, el senyor Browne, la senyora Petosa, el senyor Roche, la senyora Atanabi, la infermera Molly i tots els altres: tots animant-me, cridant «visca» i xiulant.
Em sentia com si flotés. Era una sensació estranyíssima. Com si m’estigués donant tot el sol i el vent a la cara. Quan ja era a prop de l’escenari vaig veure que la senyora Rubin em saludava des de la primera fila. Al seu costat hi havia la senyora G. plorant com una histèrica (de felicitat), somrient i aplaudint sense parar. Però el més estrany de tot va passar quan vaig començar a pujar els esglaons que duien a l’escenari: tothom es va posar dret. No només el públic de les files de davant, sinó tot el públic, cridant i aclamant-me com boig. Tothom dret aplaudint-me. A mi.
Vaig travessar l’escenari per anar cap al senyor Culet, que em va estrènyer la mà amb totes dues mans i em va xiuxiuejar a l’orella:
—Et felicito, Auggie.
Aleshores em va passar la medalla d’or pel cap, igual com fan a les Olimpíades, i em va fer girar cap al públic. Tenia la sensació que m’estava veient a mi mateix en una pel·lícula, gairebé com si fos algú altre. Era com l’última escena de
Star Wars Episodi IV: Una nova esperança, aquella que tothom aclama el Luke Skywalker, el Han Solo i el Chewbacca per haver destruït l’Estrella de la Mort. Mentre era allà dret, dalt de l’escenari, gairebé sentia la música de
Star Wars sonant dins del meu cap.
En realitat no acabava d’entendre per què me la donaven, aquella medalla.
No, no és cert. Sí que ho sabia.
És com quan a vegades veus algú i intentes imaginar-te com deu ser, ser aquesta persona, però et costa. De vegades és algú que va amb cadira de rodes o algú que no pot parlar. L’únic que sé és que hi ha gent per qui jo sóc una d’aquestes persones, potser per tots els que hi havia en aquell auditori.
Però per mi només sóc jo. Un nen normal i corrent.
Ara, que si em volen donar una medalla per ser jo, cap problema. Benvinguda sigui. No he destruït ni l’Estrella de la Mort ni res que s’hi assembli, però he acabat cinquè. I no us penseu que és bufar i fer ampolles, ni per mi ni per ningú.