Wonder
Quarta part » Casa de l’August
Página 78 de 136
C
a
s
a
d
e
l
’
A
u
g
u
s
t
Ja érem a mitjans de gener i encara no havíem decidit sobre quin tema faríem el treball de l’exposició de ciències. Suposo que jo ho anava deixant perquè no tenia cap ganes de fer-lo. Al final l’August va i diu: «Tio, ens hi hem de posar ja». Així que al sortir de l’escola ens en vam anar cap a casa seva.
Jo estava molt nerviós, perquè no sabia si l’August els havia explicat als seus pares allò que ara en dèiem l’incident de Halloween. Però va resultar que el pare no era a casa i que la mare era fora fent uns encàrrecs. Després de parlar amb ella només dos segons estic gairebé segur que l’Auggie no n’hi ha dit mai ni paraula. Va ser supersimpàtica i agradable amb mi.
—Ostres, Auggie, tens una addicció greu a
Star Wars! —vaig fer el primer cop que vaig entrar a l’habitació de l’August.
Tenia tot de prestatges plens de figuretes de
Star Wars i un pòster gegant de
L’imperi contraataca penjat a la paret.
—Sí, ja ho sé —va riure.
Es va asseure en una cadira amb rodes que hi havia davant de la seva taula i jo em vaig deixar caure damunt d’un puf d’aquests tous que tenen forma de sac. I aquí és quan el gos entra a l’habitació caminant com un ànec i ve directe cap a mi.
—És el gos de la felicitació de Nadal! —vaig dir mentre m’ensumava la mà.
—La gossa —em va corregir—. Es diu Daisy. La pots acariciar, no mossega.
De seguida que vaig començar a acariciar-la es va posar panxa enlaire.
—Vol que li freguis la panxolina —em va dir l’August.
—És la gossa més maca que he vist en ma vida —vaig dir fregant-li la panxa.
—Sí, ja ho sé. És la millor gossa del món. ¿Oi que sí, princesa?
Així que va sentir la veu de l’Auggie dient allò, va començar a bellugar la cua i se li va tirar al damunt.
—¿Què fa la meva princesa? ¿Què fa la meva princesa? —anava dient l’Auggie mentre la gossa li omplia tota la cara de llepades.
—M’encantaria tenir un gos —vaig dir—. Els meus pares diuen que el pis on vivim és massa petit.
I mentre ell engegava l’ordinador vaig començar a mirar tot el que hi havia a l’habitació.
—Ostres! ¿Tens la Xbox 360? ¿Hi podem jugar?
—Tio, que hem vingut a fer el treball de ciències.
—¿Tens algun joc de
Halo?
—És clar.
—Va… ¿hi juguem, sisplau?
Ell ja havia entrat a la web de l’escola i estava recorrent la llista de temes pel treball de ciències que hi havia a la pàgina de la senyora Rubin.
—¿Ho veus bé, des d’aquí? —em va preguntar.
Vaig deixar anar un sospir i me’n vaig anar a seure en un tamboret que hi havia al seu costat.
—Com mola, aquest iMac —vaig dir.
—¿Quina mena d’ordinador tens, tu?
—Però si jo no tinc ni una habitació per mi sol, tio! Com haig de tenir ordinador! Els meus pares tenen un Dell de l’any de la picor que s’està morint.
—Va, ¿què et sembla aquest? —va preguntar girant la pantalla cap a mi perquè ho veiés.
Vaig fer un cop d’ull ràpid a la pantalla però no ho podia llegir bé.
—Fabricar un rellotge de sol —va dir—. Mola.
Em vaig tornar a repenjar al seient.
—¿I per què no fem un volcà i ja està?
—Tothom fa volcans.
—És clar, perquè és fàcil —vaig dir acariciant la Daisy un altre cop.
—¿I què et sembla això de fer agulles de vidre amb sal Epsom?
—Sembla un rotllo —vaig contestar—. ¿I per què li vau posar Daisy?
Sense apartar els ulls de la pantalla va dir:
—L’hi va posar la meva germana. Jo volia que es digués Darth. En realitat, oficialment, el nom sencer és Darth Daisy, però no l’hi hem dit mai.
—Darth Daisy! Que graciós! Hola, Darth Daisy! —vaig dir a la gossa, que es va tornar a posar potes enlaire perquè li fregués la panxa.
—Ja està, ja ho tinc! —va dir l’August assenyalant una foto que hi havia a la pantalla d’una pila de patates que els sortien tot de cables—: Com construir una pila orgànica amb patates. Això sí que mola. Aquí hi diu que pots endollar-hi un llum. En podríem dir «Electropatata» o alguna cosa així. ¿Què et sembla?
—Ostres, tio, sembla superdifícil. Ja saps que sóc molt totxo, a ciències.
—Què dius! No ets cap totxo.
—Que sí que ho sóc! Vaig treure un tres coma cinc, a l’últim examen. Sóc un totxo!
—Que et dic que no! I a més, va ser perquè com que estàvem enfadats no et vaig ajudar. Ara sí que et puc ajudar. És un bon treball, Jack. L’hem de fer.
—D’acord. Si tu ho dius… —vaig fer arronsant-me d’espatlles.
En aquell moment van picar a la porta. Una noia adolescent amb una melena fosca i ondulada va treure el cap per darrere la porta. No s’esperava trobar-me allà.
—Ah! Hola! —ens va dir.
—Hola, Via —va dir l’August tornant a mirar a la pantalla de l’ordinador—. Via, et presento el Jack. Jack, et presento la Via.
—Hola —vaig dir fent un gest amb el cap.
—Hola —va fer ella mirant-me atentament.
Abans que l’August hagués acabat de dir el meu nom ja vaig veure que a ella sí que li havia explicat tot el vaig dir d’ell. Ho vaig veure per la manera com em va mirar. De fet, em va mirar d’una manera que vaig pensar que encara li sonava la meva cara del dia aquell davant de la gelateria de l’avinguda Amesfort de feia la tira d’anys.
—Auggie, tinc un amic que et vull presentar, ¿em sents? —va dir—. Arribarà d’aquí a poc.
—¿És el teu nòvio? —li va dir l’August per fer-la enrabiar.
La Via va clavar un cop de peu a les potes de la cadira de l’August.
—Tu comporta’t —li va dir, i va sortir de l’habitació.
—Tio, està com un tren, la teva germana —vaig dir.
—Sí, ja ho sé.
—M’odia, ¿no? ¿Li has explicat allò de l’incident de Halloween?
—Sí.
—¿Que sí que m’odia o que sí que li has explicat allò de l’incident de Halloween?
—Totes dues coses.