Wonder
Cinquena part » El germà de l’Olivia
Página 81 de 136
E
l
g
e
r
m
à
d
e
l
’
O
l
i
v
i
a
haig de reconèixer que el primer cop que veig el germà petit de l’olivia em quedo glaçat.
teòricament no m’hauria d’haver passat. l’olivia ja m’ha parlat de la «síndrome» que té. a més m’ha descrit el seu aspecte. però com que també m’ha parlat de les operacions que li han fet tots aquests anys, suposo que em pensava que ara ja devia tenir un aspecte més normal. com aquests nens que neixen amb el paladar fes i que els fan la cirurgia plàstica i de vegades no els notes res a part d’una petita cicatriu a sobre del llavi. suposo que em pensava que el seu germà també devia tenir unes quantes cicatrius aquí i allà. però no això. no m’esperava gens trobar-me amb aquest nano amb una gorra de beisbol que en aquest moment tinc assegut davant meu.
de fet hi tinc asseguts dos nanos, al davant: un és un nen amb un aspecte completament normal amb els cabells rossos i arrissats i es diu jack; l’altre és l’auggie.
vull pensar que no se’m nota que he tingut un xoc. tant de bo. però la sorpresa és una de les emocions més difícils de dissimular, tant si el que vols és semblar sorprès com si el que vols és que no es noti que estàs sorprès quan sí que ho estàs.
li encaixo la mà. encaixo la mà de l’altre nen. intento no fixar-me sobretot en la seva cara.
quina habitació més guai, dic.
ets el nòvio de la via?, diu. em sembla que està somrient.
l’olivia li tira avall la gorra de beisbol.
és una metralladora?, pregunta el nen ros. molt original. aleshores parlem de la música zydeco una estona. i després la via m’estira la mà i em treu de l’habitació. així que tanquem la porta sentim que riuen.
sóc de brooklyn!, salta un dels dos.
l’olivia alça els ulls al sostre somrient.
anem a la meva habitació, diu.
ja fa dos mesos que sortim. així que la vaig veure per primer cop, així que es va asseure amb nosaltres al menjador, vaig saber que m’agradava. no podia deixar de mirar-la. quina preciositat. pell de color d’oliva i els ulls més blaus que he vist en ma vida. al principi actuava com si només volgués que fóssim amics. jo crec que dóna aquesta impressió sense voler. no te m’acostis. ni ho provis. no intenta lligar com fan altres noies. quan et parla et mira directament als ulls, com si et desafiés. o sigui que jo li aguantava la mirada, com si també la volgués desafiar. i aleshores li vaig demanar per sortir i em va dir que sí. flipant.
és una noia increïble i m’agrada estar amb ella.
no em va parlar de l’august fins a la tercera cita. si no recordo malament va fer servir l’expressió «anormalitat craniofacial», per descriure la seva cara. o potser va ser «anomalia craniofacial». del que estic segur és que no va fer servir la paraula «deforme», perquè m’hauria quedat gravada.
què, què has pensat?, m’ha preguntat nerviosa així que hem arribat a la seva habitació. t’ha fet molta impressió?
no, menteixo.
somriu i em defuig la mirada.
i tant que sí.
que no, li asseguro. és ben bé com me l’havies descrit.
fa que sí amb el cap i es deixa caure al llit. que tendra, encara té el llit ple d’animals de peluix. n’agafa un, un ós polar, i sense adonar-se’n se’l posa a la falda.
jo m’assec a la cadira amb rodes de l’escriptori. té l’habitació impecable.
quan era petita hi havia molts nens que venien una vegada a jugar a casa i ja no hi tornaven mai més. moltíssims. tenia amics que no venien ni al meu aniversari per no veure’l. no m’ho van dir mai, però al final ho acabava sabent. hi ha gent que no sap com portar-ho, això de l’auggie, m’entens?
faig que sí.
ni se n’adonen, que el que fan es cruel, afegeix. és que s’espantaven. vull dir, no ens enganyem, té una cara que fa una mica de por, sí o no?
potser sí, contesto.
però, tu estàs bé?, em pregunta molt dolça. no estàs massa alterat? ni espantat?
no estic alterat ni espantat. somric.
fa que sí i abaixa el cap per mirar l’ós polar que té a la falda. no sé si em creu o no, però fa un petó al nas a l’ós polar i me’l llança amb un mig somriure. em sembla que això vol dir que em creu. o que com a mínim ho intenta.