Wonder
Cinquena part » El dia de Sant Valentí
Página 82 de 136
E
l
d
i
a
d
e
S
a
n
t
V
a
l
e
n
t
í
per sant valentí li regalo a l’olivia un penjoll amb un cor i ella em regala a mi una bossa pel portàtil que ha fet ella mateixa amb disquets antics. fa coses guapíssimes: arracades amb peces de plaques base. vestits fets de samarretes. bosses fetes amb texans. és supercreativa. jo li dic que s’hauria de dedicar a l’art algun dia, però ella vol ser científica, genetista, precisament. jo crec que vol trobar una cura per gent com el seu germà.
quedem que em presentarà els seus pares. anirem a un restaurant mexicà de l’avinguda amesfort que hi ha prop de casa seva dissabte a la nit.
estic nerviosíssim tot el dia. i quan em poso nerviós se’m disparen els tics. més ben dit, els tinc sempre, però no se’m noten tant com quan era petit: ara només és un parpelleig una mica més llarg de tant en tant, i algun cop de cap aïllat. però quan estic estressat se m’aguditza… i això de conèixer els seus pares m’estressa moltíssim.
ja són a dins esperant, quan arribo al restaurant. el pare es posa dret i em dóna la mà, i la mare m’abraça. amb l’auggie ens saludem xocant els punys i a l’olivia li faig un petó a la galta abans de seure.
estem molt contents de coneixe’t, justin! hem sentit a parlar molt de tu.
els seus pares són simpatiquíssims. de seguida m’hi trobo a gust. el cambrer porta la carta i em fixo en la cara que fa quan els seus ulls detecten l’august. intento que no se’m noti. em sembla que aquesta nit tots fem veure que no ens adonem de coses. el cambrer. els meus tics. això que fa l’august d’aixafar els nachos a la taula i després ficar-se les molletes a la boca amb la cullera. miro l’olivia i em fa un somriure. ho veu. veu la cara del cambrer. veu els meus tics. l’olivia és una noia que ho veu tot.
ens passem tot el sopar parlant i rient. els pares de l’olivia em pregunten coses sobre la música que toco, sobre com em vaig aficionar al violí i aquestes coses. i jo els explico que abans tocava música clàssica però que vaig conèixer el folk apalatxe i després el zydeco. ells m’escolten amb moltíssim interès. em diuen que els avisi pel pròxim bolo del grup, que em vindran a escoltar.
no estic acostumat a ser el centre d’atenció, francament. els meus pares no tenen ni idea de què vull fer a la vida. no em pregunten mai res. mai no parlem així. jo crec que ni saben que em vaig canviar el violí barroc per un hardanger de vuit cordes fa dos anys.
després de sopar anem a casa de l’olivia a menjar una mica de gelat. la gossa ens ve a saludar a la porta. és velleta, superdolça. el passadís està ple de vomitades. la mare de l’olivia va corrent a buscar paper de cuina mentre el pare agafa la gossa en braços com si fos un bebè.
què té la meva princesa?, li diu, i la gossa fa cara d’estar a la glòria, amb la llengua fora, la cua que li va a tota pastilla i les potes espatarrades enlaire.
pare, explica-li al justin com vas trobar la daisy, diu l’olivia.
sí, va!, diu l’auggie.
el pare somriu i s’asseu en una cadira amb la gossa encara als braços. està claríssim que l’ha explicat mil vegades, aquesta història, i que a tothom li encanta sentir-la.
doncs resulta que un dia, tornant cap a casa del metro, diu, em ve un sense sostre que no havia vist mai pel barri empenyent un cotxet amb aquest cadellet tan tovet a dintre i em diu escolti, senyor, em vol comprar el gos? i sense pensar-m’ho dos cops li dic és clar, quant en demanes? em diu que deu dòlars, li dono els vint dòlars que porto a la cartera i ell em dóna el gos. ei justin, creu-me, no has olorat una cosa tan pudenta en ta vida! feia tanta catipén que no es pot ni explicar! el cas és que me la vaig endur directament d’allà al veterinari que hi ha una mica més avall i després la vaig portar cap a casa.
i sense trucar-me abans per preguntar-me si em semblava bé que portés a casa un gos recollit al carrer, per cert, diu la mare mentre frega el terra.
la gossa se la mira com si realment entengués el que estan dient d’ella. és una gossa feliç, sembla que sàpiga la sort que ha tingut de trobar aquesta família.
em sembla que entenc com se sent. m’agrada la família de l’olivia. riuen molt.
la meva família no és gens així. els meus pares es van divorciar quan jo tenia quatre anys i més aviat s’odien entre ells. vaig criar-me passant mitja setmana al pis del meu pare a chelsea i l’altra meitat amb la meva mare, a brooklyn heights. tinc un mig germà cinc anys més gran que jo i que amb prou feines sap que existeixo. que jo recordi, sempre he tingut la sensació que els meus pares tenien pressa perquè em fes prou gran per cuidar-me jo sol. «pots anar a comprar sol». «aquí tens la clau del pis». és curiós que per descriure certs pares hi hagi una paraula com sobreprotectors i que no n’hi hagi cap per descriure el contrari. com se’n diu, d’uns pares que no et protegeixen prou? infraprotectors? negligents? egocèntrics? patètics? una mica de cada.
a la família de l’olivia es diuen «t’estimo» cada dos per tres.
ni me’n recordo, de l’últim cop que m’ho va dir algú de la meva família.
a l’arribar a casa ja m’han marxat tots els tics.