Wonder
Cinquena part » La parada de l’autobús
Página 85 de 136
L
a
p
a
r
a
d
a
d
e
l
’
a
u
t
o
b
ú
s
la mare de l’olivia, l’auggie, el jack i la daisy apareixen a l’escala just quan estic dient adéu a l’olivia. una mica violent, perquè estem enmig d’un petó preciós i llarguíssim.
hola, nois, diu la mare fent veure que no veu res, però els dos nens riuen per sota el nas.
hola, senyora pullman.
digue’m isabel, sisplau, em torna a dir. deu ser la tercera vegada que m’ho diu, així que potser que li faci cas.
vaig cap a casa, dic com si hagués de donar una explicació.
ah, vas cap al metro?, em diu mentre empaita la gossa amb el paper de diari. et fa res acompanyar el jack a la parada de l’autobús?
cap problema.
et sembla bé, jack?, li pregunta al jack. ell s’arronsa d’espatlles. justin, et pots estar amb ell fins que arribi l’autobús?
és clar!
ens diem tots adéu. l’olivia em pica l’ullet.
no cal que et quedis amb mi, diu el jack mentre anem carrer amunt. estic acostumat a agafar el bus tot sol. La mare de l’auggie és massa patidora.
té una veu aspra i parla com un milhomes. em recorda els pillets que surten a les pel·lícules en blanc i negre. només li falten la gorra de venedor de diaris i els bombatxos.
arribem a la parada i l’horari diu que el bus trigarà vuit minuts.
ja m’espero amb tu, li dic.
tu mateix. s’arronsa d’espatlles. em deixes un dòlar per comprar-me un xiclet? em trec un dòlar de la butxaca i veig que travessa el carrer i se’n va cap al supermercat de la cantonada. trobo que és massa petit per anar sol pel món. aleshores penso que quan era com ell ja agafava el metro sol. massa petit. seré un pare sobreprotector, ja ho veig. els meus fills sabran que estic per ells.
quan fa un minut o dos que espero veig tres nens que vénen en l’altra direcció. al passar per davant del supermercat un d’ells mira a dins i clava un cop de colze als altres dos, que tornen enrere per mirar també. es veu d’una hora lluny que no porten bones intencions, no paren de riure i de clavar-se cops de colze. un dels tres és com el jack d’alt, però els altres dos són molt més grans, semblen adolescents. s’amaguen darrere la parada de fruita que hi ha davant de la botiga i quan el jack surt a fora comencen a perseguir-lo fent veure que vomiten. quan el jack arriba a la cantonada es gira amb indiferència per veure qui són i aleshores fugen corrent, xocant les mans i rient. quina colla d’imbècils.
el jack travessa el carrer com si res i es posa al meu costat a la parada de l’autobús mentre fa una bombolla amb el xiclet.
eren amics teus?, li pregunto al cap d’un moment.
no em facis riure. intenta somriure, però es nota que està tocat.
uns burros de la meva escola, diu. un nen que es diu julian i els seus dos goril·les, el henry i el miles.
i ho fan molt sovint, això de fer-te la punyeta?
no, no m’ho havien fet mai. a l’escola no ho poden fer, això, si no volen que els expulsin. el julian viu a dos carrers d’aquí, així que suposo que deu haver sigut mala sort anar a ensopegar amb ell.
ah, ja, dic jo assentint amb el cap.
és una tonteria, m’assegura.
automàticament mirem tots dos alhora carrer avall per veure si ve l’autobús.
és com si estiguéssim en una mena de guerra, em diu al cap d’un minut, com si això ho expliqués tot. i aleshores es treu un full rebregat de la butxaca dels texans i me’l dóna. l’obro i veig una llista de noms repartits en tres columnes. ha posat tot el curs en contra meva, em diu el jack.
tot sencer no, comento jo mirant la llista.
em deixa notes a l’armariet dient coses com ara
tothom t’odia.
ho hauries d’explicar al teu tutor.
el jack em mira com si fos imbècil i sacseja el cap.
de tota manera, tens tots aquests que són neutrals, dic assenyalant la llista. si fas que es posin de la teva banda, la cosa quedarà una mica més anivellada.
sí, ja, segur que corren a posar-se de la meva banda, diu sarcàstic.
per què no?
em torna a mirar com si fos el tio més burro amb qui ha parlat en tota la seva vida.
digues, li insisteixo.
sacseja el cap com si jo fos un cas perdut.
diguem que sóc amic d’algú que no és precisament el nen més popular de l’escola.
no hi he caigut fins que m’ha dit això. hi ha un nom que no em vol dir: august. tot això només és perquè és amic de l’august. i no m’ho vol dir perquè sóc el nòvio de la seva germana. està claríssim.
veiem baixar l’autobús per l’avinguda amesfort.
què hi farem, tu aguanta, li dic mentre li torno el full. secundària és el pitjor que hi ha, després la cosa millora. tot s’arreglarà.
s’arronsa d’espatlles i es torna a ficar el paper a la butxaca.
quan puja a l’autobús ens diem adéu amb la mà i m’espero que arrenqui.
quan arribo al metro, dos carrers més avall, veig aquells mateixos tres nanos fent el ronso davant de la porta del forn. encara riuen i fan veure que vomiten els uns a sobre dels altres, com si fossin membres d’una tribu urbana, uns nens de casa bona amb pantalons de tub de marca comportant-se com uns pinxos.
no sé què m’agafa, que em trec les ulleres, me les guardo a la butxaca, em fico l’estoig del violí sota el braç de manera que la part punxeguda quedi davant, i vaig cap allà amb les celles arrufades i amb cara de dolent. quan em veuen se’ls estronca el somriure i se’ls decanta el cucurutxo.
Escolteu-me bé. no us passeu ni un pèl amb el jack, els dic molt a poc a poc serrant les dents i fent aquella veu de paio dur que fa el clint eastwood. si us torneu a passar amb ell us en penedireu molt. i dit això dono un copet a l’estoig del violí perquè faci més efecte.
queda clar?
assenteixen tots tres alhora amb el cap mentre el gelat els regalima per la mà.
perfecte. faig que sí amb el cap fent-me l’interessant i baixo els graons de les escales del metro de dos en dos.