Wonder
Sisena part » Pol Nord
Página 90 de 136
P
o
l
N
o
r
d
L’electropatata va ser tot un èxit, a l’exposició de ciències. El Jack i jo vam treure un excel·lent. Era el primer excel·lent que treia el Jack en tot el curs, així que estava com una moto.
Tots els treballs estaven exposats en taules al gimnàs. Era el mateix muntatge que pel dia del Museu Egipci del desembre anterior, però aquest cop en lloc de piràmides i faraons les taules eren plenes de volcans i diorames de molècules. I a més, en lloc d’acompanyar els pares per les taules per ensenyar-los els treballs dels altres, ens havíem de quedar al costat de la nostra taula mentre ells s’anaven passejant per tota la sala mirant tots els treballs d’un en un.
Fem una mica de matemàtiques: seixanta nens per curs és igual a seixanta parelles de pares, això sense comptar-hi els avis. Això vol dir com a mínim cent vint parells d’ulls que en algun moment o altre em miraran. Uns ulls que encara no estan acostumats a mi, com sí que hi estan els dels seus fills. Passa el mateix que amb les agulles de les brúixoles, que sempre assenyalen el nord, per molt que tu estiguis orientat cap a una altra banda. Tots aquests ulls són com brúixoles, i per ells jo sóc com el Pol Nord.
Per això encara no m’agraden els actes de l’escola on hi ha pares. No els odio tant com al principi de curs, com pel festival d’Acció de Gràcies: jo crec que aquest va ser el pitjor de tots. Era la primera vegada que m’havia de posar davant de tots els pares junts. Després va venir el Museu Egipci, però amb aquest rai, perquè anava disfressat de mòmia i ningú es va fixar en mi. Després va ser el concert de Nadal, una cosa que odiava amb totes les meves forces perquè havia de cantar al cor. A part que no en sé gens, de cantar, em sentia com en un aparador. L’Exposició d’Art d’Any Nou ja no va ser tan terrible, tot i que igualment se’m va fer pesada. Van exposar tots els treballs d’art pels passadissos de l’escola i els pares van venir a mirar-se’ls. Va ser com tornar al primer dia d’escola, vinga topar-me amb adults desprevinguts per les escales.
De tota manera, tant se me’n dóna, la reacció de la gent. Ja ho he dit cinc-centes mil vegades: ara ja hi estic acostumat. No deixo que m’afecti. És com quan surts al carrer i plovisqueja una miqueta. No et poses les botes d’aigua, només perquè caiguin quatre gotes. Ni tan sols obres el paraigua. Vas caminant normal i gairebé ni notes que se t’estan mullant els cabells.
Però quan es tracta d’un gimnàs immens ple de pares, aquestes quatre gotes es converteixen en un autèntic huracà. Els ulls de tota aquella gent et colpegen com si fossin una cortina d’aigua.
El pare i la mare van estar voltant prop de la meva taula una bona estona amb els pares del Jack. Trobo curiós que els pares acabin fent els mateixos grupets que els seus fills. Com per exemple els meus pares, els del Jack i la mare de la Summer, que s’entenen molt bé. I veig que els pares del Julian també s’entenen amb els del Henry i els del Miles. I els pares dels Maxs també. Quina gràcia.
Després, tornant cap a casa, ho vaig comentar als pares i van trobar que era una observació curiosa.
—Suposo que deu ser veritat allò que diuen de cada ovella amb sa parella —va dir la mare.