Wonder
Sisena part » Lobot
Página 92 de 136
L
o
b
o
t
Quan era molt petit els metges ja van avisar els meus pares que arribaria un dia que necessitaria audiòfons. No sé per què, però només pensar-hi se’m posaven els pèls de punta. Deu ser perquè m’atabala molt tot el que té a veure amb les meves orelles.
Cada cop hi sentia pitjor, però no en deia res a ningú. El soroll de mar que tenia sempre dins del cap era cada cop més fort. Havia arribat un punt que ofegava les veus de la gent, com quan ets sota l’aigua. Si m’asseia al final de la classe no sentia els mestres. Però sabia que si ho deia als meus pares acabaria portant audiòfons, i tenia l’esperança de poder acabar cinquè sense portar-ne.
Però a la revisió anual de l’octubre no vaig passar l’audiometria i el metge em fa «noi, ja toca!» i m’envia a un especialista que em fa un motllo de les orelles.
Les orelles són la part de mi que més odio. Són com dos punys petits i supertancats a banda i banda de la cara. I a més a més les tinc més avall del compte. Semblen dos trossos de massa de pizza aixafada que em surten de dalt de tot del coll o una cosa així. D’acord, potser exagero una mica. Però és que no les suporto, les meves orelles.
Quan l’especialista de les orelles va treure els audiòfons per ensenyar-nos-els a la mare i a mi, de seguida se’m van creuar els cables.
—No em penso posar aquesta cosa —vaig anunciar plegant-me de braços.
—Ja sé que pot semblar una mica aparatós —va dir el metge—, però els hi hem hagut de posar una cinta perquè se t’aguantin al cap, perquè no tenim manera de fer que se t’aguantin a les orelles.
És que els audiòfons normals solen tenir una peça que s’acobla a l’orella externa i que aguanta els auriculars. Però en el meu cas, com que no tinc orella externa, m’han d’aguantar els auriculars amb una cinta superresistent que em passa pel cap.
—¿Com vols que porti això, mare? —vaig gemegar.
—Ni te n’adonaràs —va dir la mare intentant que sonés alegre—. Semblen uns auriculars per sentir música.
—¿Uns auriculars? ¿Tu te’ls has mirat bé, mare? —vaig dir enfadat—. Semblaré el Lobot!
—¿Quin Lobot? —va dir la mare sense esverar-se.
—¿El Lobot? —va dir el metge de les orelles somrient mentre es mirava els auriculars i hi ajustava un parell de coses—. ¿El del
L’imperi contraataca? ¿Aquell tio calb que té aquell radiotransmissor biònic tan xulo que se li aguanta al cap?
—Ara no hi caic —va dir la mare.
—¿Sap coses de
Star Wars? —vaig pregutar al metge.
—¿Que si sé coses de
Star Wars? —va fer ell posant-me aquell artefacte al cap—. Pràcticament es pot dir que els he parit jo, tots els aparells de
Star Wars! Es va inclinar al seient per veure com em quedava la cinta i tot seguit me la va tornar a treure.
—Mira, Auggie, ara t’explicaré per què serveix cada cosa —em va dir assenyalant les diferents parts de l’audiòfon—. Aquesta peça corbada de plàstic que veus aquí connecta amb el tub del motllo. Per això et vam agafar motllos de l’orella el desembre passat, perquè aquesta part que va dins l’orella s’acobli bé i no et molesti. D’aquesta part se’n diu colze. I això d’aquí és la peça especial que hi hem afegit nosaltres.
—La peça Lobot —vaig dir fet pols.
—Ei, que el Lobot mola —va dir el metge—. Si em diguessis que faràs la mateixa pinta que el Jar Jar… això sí que seria fumut. —I mentre deia això em va tornar a posar amb molt de compte els auriculars al cap—. Doncs ja ho tenim, August. ¿Com te’ls trobes?
—Incomodíssims —vaig respondre.
—De seguida t’hi acostumaràs —va dir ell.
Em vaig mirar al mirall. Se’m van omplir els ulls de llàgrimes. L’únic que veia eren aquells tubs que em sobresortien del cap com dues antenes.
—¿De debò que haig de portar aquesta cosa, mare? —vaig dir intentant no plorar—. No ho suporto. I a més hi sento igual de malament.
—No tinguis tanta pressa, xaval —va dir el metge—, que encara no els he engegat. Quan sentis la diferència ja m’ho diràs.
—Ni pensar-hi.
I aleshores els va engegar.