Wonder
Sisena part » Sons lluminosos
Página 93 de 136
S
o
n
s
l
l
u
m
i
n
o
s
o
s
No sé com descriure el que vaig sentir quan el metge va engegar l’audiòfon. Ni el que no vaig sentir. No es pot explicar amb paraules. Ja no tenia el mar ficat a dintre del cap. Se n’havia anat. Sentia sons que eren com llums brillants dins del meu cervell. Era com quan ets en una habitació on una de les dues bombetes del sostre no funciona però no t’adones que és fosc fins que algú canvia la bombeta, i aleshores penses: ostres, quina claror! No sé si hi ha cap paraula que vulgui dir el mateix que «lluminós» però aplicat a l’oïda, però m’agradaria saber-la, perquè les meves orelles estaven sentint sons lluminosos.
—¿Què, sona bé, Auggie? —em va preguntar el metge—. ¿Em sents bé, xaval?
El vaig mirar somrient però no vaig contestar.
—¿Rei, notes alguna cosa diferent? —va dir la mare.
—No cal que cridis tant, mare —vaig dir fent que sí amb el cap encantat de la vida.
—¿Hi sents millor? —va preguntar el metge.
—Ja no sento aquell soroll —vaig contestar—. Quin silenci.
—El soroll continu ha marxat —va fer assentint amb el cap. Aleshores em va mirar i em va picar l’ullet—. Ja t’ho he dit, que t’agradaria el que sentiries, August.
Em va ajustar un altre cop l’audiòfon esquerre.
—¿Hi sents molt diferent, tresor? —em va preguntar la mare.
—Sí! —vaig fer assentint amb el cap—. Sona més… lluminós.
—Això és perquè ara tens una oïda biònica, xaval —va dir el metge mentre m’ajustava la part dreta—. Mira, toca això d’aquí —va afegir posant-me la mà darrere de l’audiòfon—. ¿Notes això? És el volum. Tu mateix has d’anar buscant el volum que et vagi bé. Ara ho provarem. ¿I què, què me’n dius?
Va agafar un mirallet i em va fer mirar al mirall gran perquè veiés com em quedaven els audiòfons per darrere. Els cabells gairebé em tapaven tota la cinta. L’única part que sobresortia una mica era el tub.
—¿Estàs content, amb els teus nous audiòfons biònics de Lobot? —em va preguntar el metge mirant-me pel mirall.
—Sí —vaig fer—. Gràcies.
—Moltíssimes gràcies, doctor James —va dir la mare.
El primer dia que vaig aparèixer a l’escola amb els audiòfons em pensava que els nens em donarien molt la tabarra. Però no. La Summer es va posar molt contenta de veure que hi sentia millor i el Jack em va dir que semblava un agent de l’FBI o alguna cosa per l’estil. I ja està. El senyor Browne sí que em va fer un comentari a classe de llengua, però no tipus ¿què carai és això que portes al cap?, sinó més aviat «si necessites que repeteixi alguna cosa, Auggie, m’ho dius, ¿d’acord?».
Ben mirat, no sé per què se’m van creuar tant els cables. És curiós com ens amoïnem de vegades per coses que al final resulta que no són res.