Wonder
Sisena part » La meva cova
Página 95 de 136
L
a
m
e
v
a
c
o
v
a
A l’hora de sopar semblava que ja havien fet les paus. El pare tenia feina i plegaria tard. La Daisy dormia. S’havia passat el dia vomitant i la mare havia demanat hora per portar-la al veterinari l’endemà al matí.
Estàvem tots tres asseguts en silenci.
Finalment dic:
—¿I què? ¿Anirem a veure actuar el Justin o no?
La Via es va quedar mirant el plat sense dir res.
—¿Saps què passa, Auggie? —va dir la mare parlant molt fluix—. Jo no era conscient de la mena d’obra que era, i la veritat és que no és gaire interessant per nens de la teva edat.
—¿Així què? ¿No hi estic convidat? —vaig fer mirant la Via.
—Jo no he dit això —va replicar la mare—. El que passa és que no crec que t’agradi.
—T’avorriràs com una ostra —va dir la Via com si m’estigués acusant d’alguna cosa.
—¿El pare i tu hi anireu? —vaig preguntar.
—El pare sí —va respondre la mare—. Jo em quedaré a casa amb tu.
—¿Què? —va rugir la Via mirant la mare—. Ara resulta que, com que he sigut honesta amb tu, em castigues no venint.
—Però si fa un moment eres tu, qui no volia que vinguéssim, ¿no te’n recordes? —va respondre la mare.
—Però ara que ho saps, és evident que vull que vingueu —va dir la Via.
—Mira, haig de tenir en compte els sentiments de
tothom, Via —va dir la mare.
—¿Es pot saber de què esteu parlant? —vaig cridar.
—De res —van saltar totes dues alhora.
—Només és una cosa de l’institut que no té res a veure amb tu —va dir la mare.
—Mentida.
—¿Què dius? —va dir la mare molt ofesa.
Fins i tot la Via es va quedar parada.
—Dic que és mentida! —vaig cridar—. És mentida! —vaig cridar-li a la Via aixecant-me de taula—. Sou unes mentideres totes dues! M’esteu mentint a la cara com si fos imbècil!
—Seu, Auggie! —em va dir la mare agafant-me pel braç.
Em vaig deixar anar i vaig assenyalar la Via amb el dit.
—¿Et penses que no ho veig? —vaig cridar—. El que passa és que no vols que els teus companys d’institut superpijos sàpiguen que tens un germà que és un esguerro.
—Auggie! —va cridar la mare—. Això no és veritat!
—Para ja d’enganyar-me, mare —vaig bramar—. Para de tractar-me com un nen petit! No sóc cap retardat! Tinc ulls a la cara!
Vaig córrer pel passadís cap a la meva habitació i vaig donar un cop de porta tan fort que fins i tot vaig sentir que queien trossets de paret dins del marc. Aleshores em vaig deixar caure al llit i em vaig tapar sencer amb les mantes. Em vaig posar tot de coixins sobre aquesta cara esgarrifosa que tinc i en acabat hi vaig apilar a sobre tots els animals de peluix que tinc, com si estigués dins d’una cova. Si pogués anar pel món amb un coixí davant la cara, ho faria.
Ni tan sols sé per què estava tan enfadat. En realitat no hi estava gens, abans de sopar. No estava ni trist. Però de cop i volta va ser com si m’explotés alguna cosa per dins. Sabia que la Via no volia que anés a aquella estúpida funció. I sabia per què.
Em pensava que la mare vindria corrents a veure’m a l’habitació, però no va venir. Volia que em veiés allà, dins la meva cova d’animals de peluix, així que em vaig esperar una miqueta més, però van passar deu minuts i encara no venia. Era estranyíssim. Sempre ve a veure’m, quan em tanco a l’habitació disgustat per alguna cosa.
Em vaig imaginar la mare i la Via parlant de mi a la cuina. Em vaig imaginar la Via superfeta pols. Em vaig imaginar la mare sentint-se superculpable. I a més el pare s’enfadaria moltíssim amb ella quan arribés a casa.
Vaig fer un foradet a la muntanya de coixins i peluixos i vaig mirar el rellotge de la paret. Ja havia passat mitja hora i la mare encara no havia donat senyals de vida. Vaig escoltar molt atentament si sentia algun soroll a les altres habitacions. ¿Encara estaven sopant? ¿Què estava passant?
Finalment es va obrir la porta. Era la Via. No es va molestar ni a venir cap al llit, i ni tan sols va entrar sense fer soroll, com jo m’esperava, sinó d’una revolada.