Wonder
Vuitena part » El camí de tornada
Página 133 de 136
E
l
c
a
m
í
d
e
t
o
r
n
a
d
a
Després de la recepció vam anar tots xino-xano a casa a menjar pastís i gelat: el Jack amb els seus pares i el seu germà petit, el Jamie; la Summer i la seva mare; l’oncle Po i la tieta Kate; l’oncle Ben i els iaios; el Justin, la Via i la Miranda, i el pare i la mare.
Era un d’aquells dies radiants de juny que el cel és completament blau i brilla el sol però sense que faci tanta calor que l’únic que vols és ser a la platja. Era el dia perfecte. Tothom estava content. Jo encara estava com si flotés, amb la música aquella tan heroica de
Star Wars ressonant-me dins del cap.
Anàvem caminant tots tres, la Summer, el Jack i jo, incapaços de parar de riure. Tot ens feia gràcia. Teníem aquell riure tonto que només que algú et miri ja et petes.
Vaig sentir la veu del pare davant nostre i vaig aixecar el cap. Els estava explicant a tots alguna història divertida mentre anaven baixant per l’avinguda Amesfort. Tots els adults reien, també. Ja ho diu la mare, que el pare es podria dedicar a la comèdia.
Vaig adonar-me que la mare no caminava amb el grup dels grans i vaig mirar darrere meu. S’havia quedat una mica endarrerida, somrient tota sola mentre caminava com si estigués pensant en alguna cosa maca. Semblava feliç.
Vaig recular unes quantes passes i li vaig fer una abraçada per sorpresa. Em va passar el braç per sobre.
—Gràcies per fer-me anar a escola —li vaig dir fluixet.
Em va estrènyer molt fort, es va ajupir i em va fer un petó al cap.
—Gràcies, Auggie —em va dir baixet.
—¿Per què?
—Per tot el que ens has donat —va dir—. Per haver arribat a les nostres vides. Per ser tu.
Es va tornar a inclinar endavant i em va xiuxiuejar a l’orella:
—Ets una meravella, Auggie. Una meravella.