Wonder
Sisena part » Suplent
Página 99 de 136
S
u
p
l
e
n
t
Pocs dies després que es morís la Daisy la Via va arribar a casa amb tres entrades per la funció de l’escola. Mai més vam tornar a esmentar la baralla de l’hora de sopar. El vespre de la funció, just abans de marxar amb el Justin per arribar d’hora a l’institut, em va abraçar molt fort i em va dir que m’estimava i que estava orgullosa de ser la meva germana.
Era el primer cop que anava al nou institut de la Via. Era molt més gran que l’antiga escola, i mil vegades més gran que la meva. Amb molts més passadissos. Amb molt més espai. L’únic dolent dels meus audiòfons biònics de Lobot era que ja no podia portar la gorra de beisbol. En aquests casos les gorres de beisbol van la mar de bé. De vegades desitjaria poder portar encara aquell casc d’astronauta que duia quan era petit. Encara que costi de creure, la gent s’estranyava molt menys de veure un nen amb un casc d’astronauta que de veure una cara com la meva. El cas és que anava amb el cap acotat caminant just darrere la mare per tots aquells passadissos llarguíssims i lluents.
Vam seguir la gent cap a l’auditori. A l’entrada hi havia uns alumnes repartint programes. Vam trobar lloc a la cinquena fila, a prop del mig. Així que ens vam asseure la mare va començar a remenar la bossa.
—No pot ser! M’he deixat les ulleres! —va dir.
El pare va fer que no amb el cap. La mare sempre s’oblida les ulleres, o les claus, o el que sigui. És així, què vols fer-hi.
—¿Vols que ens posem més endavant? —va dir el pare.
La mare va mirar cap a l’escenari empetitint els ulls.
—No, ja ho veig bé.
—Parla ara o calla per sempre —li va dir el pare.
—Que no, que hi veig bé.
—Mira, el Justin —vaig dir al pare assenyalant la foto del Justin que hi havia al programa.
—Sí. Ha quedat bé, en aquesta foto —va respondre assentint amb el cap.
—¿Com és que no hi ha cap foto de la Via? —vaig preguntar.
—És suplent —va dir la mare—. Però mira: aquí surt el seu nom.
—¿Per què li diuen suplent? —vaig preguntar.
—Ostres, ¿has vist la foto de la Miranda? —va dir la mare al pare—. No sé si l’hauria reconegut.
—¿Però per què li diuen suplent? —vaig repetir.
—És com en diuen dels que han de substituir un actor quan no pot actuar pel motiu que sigui —va respondre la mare.
—¿Sabies que el Martin es casa? —va dir el pare a la mare.
—¿Què dius, ara? —va respondre la mare com si estigués sorpresa.
—¿Qui és el Martin? —vaig preguntar.
—El pare de la Miranda —va respondre la mare, i tot seguit va preguntar al pare—: ¿Qui t’ho ha dit?
—M’he trobat la mare de la Miranda al metro. No li fa gens de gràcia. Es veu que ell està esperant una criatura.
—Ostres! —va dir la mare fent que no amb el cap.
—¿De què parleu? —vaig preguntar.
—De res —va respondre el pare.
—¿Però per què en diuen suplents? —vaig repetir.
—Està claríssim, Auggie Doggie —va respondre el pare—. Doncs perquè supleixen els actors principals, dic jo.
Jo ja havia obert la boca per replicar, però en aquell moment es van apagar els llums. El públic va callar de seguida.
—¿Pare, podries deixar de dir-me Auggie Doggie? —vaig xiuxiuejar-li a l’orella.
El pare va somriure fent que sí amb el cap i aixecant el polze enlaire.
Va començar la funció. Es va obrir el teló. L’escenari estava gairebé buit; només hi havia el Justin, que seia en una cadira vella i atrotinada afinant el violí. Duia un vestit passat de moda i un barret de palla.
—Aquesta obra es titula
La nostra ciutat —va dir al públic—. La va escriure Thorton Wilder i està produïda i dirigida per Philip Davenport… El nom de la ciutat és Grover’s Corners, Nou Hampshire, just a l’altra banda de la línia de Massachussetts: latitud 42 graus 40 minuts; longitud 70 graus i 37 minuts. El primer acte mostra com és un dia a la nostra ciutat. En concret, el 7 de maig de 1901, just abans que surti el sol.
En aquell moment vaig saber que m’agradaria l’obra. No era com les altres funcions escolars que havia vist, com
El mag d’Oz o
Pluja de mandonguilles. No, allò feia de persona gran, i jo em sentia molt intel·ligent, allà assegut mirant.
Quan ja fa una estoneta que ha començat, un personatge que es diu senyora Webb crida la seva filla, l’Emily. Havia vist al programa que era el paper que feia la Miranda, així que em vaig inclinar endavant per veure-la millor.
—Aquesta és la Miranda —em va dir molt fluixet la mare empetitint els ulls per veure-hi millor quan l’Emily va sortir a l’escenari—. Que canviada que està…
—No és la Miranda —vaig xiuxiuejar—. És la Via.
—Ai mare! —va dir la mare tirant-se endavant.
—Xxt! —va xiuxiuejar el pare.
—És la Via —li va xiuxiuejar la mare.
—Ja ho sé —va fer el pare somrient—. Xxt!