Wonder
Setena part » L’institut
Página 103 de 136
L
’
i
n
s
t
i
t
u
t
Aquest curs l’he vist poquíssim, la Via, per l’institut; i quan ens vèiem era horrorós. Em sentia jutjada. Sabia que no li agradava el meu
look nou. Sabia que no li agradava la gent de la meva colla. A mi els de la seva tampoc gaire. No vam arribar a barallar-nos mai, de fet: ens vam distanciar i prou. L’Ella i jo la criticàvem: Que si és una aturada, que si això, que si allò. Sabíem que estàvem sent injustes, però era més fàcil passar d’ella si fèiem veure que ens havia fet alguna mala passada. La veritat és que ella no havia canviat gens; les que havíem canviat érem nosaltres. Nosaltres ens havíem convertit en unes altres persones, i ella era encara la mateixa persona de sempre. Això em feia moltíssima ràbia, i no sabia per què.
De tant en tant la buscava pel menjador per veure on seia, o em mirava les llistes d’optatives per saber on s’havia apuntat. Però, tret de saludar-nos amb el cap pels passadissos i de dir-nos «hola» un parell de vegades, no hem tornat a parlar mai més.
Em vaig fixar en el Justin cap a mig curs. Fins aleshores no m’hi havia fixat gens; només sabia que era un tio primet i tirant a guapo que duia ulleres de cul d’ampolla i meleneta i que anava a tot arreu amb un violí. Fins que un dia el veig davant de l’institut amb el braç damunt l’espatlla de la Via.
—Ostres, la Via té nòvio! —vaig dir a l’Ella una mica burleta.
No sé per què em vaig quedar tan parada que tingués nòvio. Era la més guapa de totes tres amb diferència, amb aquells ulls tan blaus i aquella melena fosca i ondulada. Però sempre s’havia comportat com si no li interessessin els nois. Com si fos massa intel·ligent per aquesta mena de coses.
Jo també tenia nòvio: un noi que es deia Zack. Quan li vaig dir que triava teatre, d’optativa, fa que no amb el cap i em diu: «Ara vigila a no agafar-li el gust, a això del teatre». Potser no és el noi més receptiu del món, però és molt guapo. I és a dalt de tot del rànquing. Un crac de l’esport.
Al principi no pensava agafar teatre, però vaig veure el nom de la Via al full d’inscripcions i vaig anar i hi vaig escriure també el meu. No sé ni per què. Vam trobar la manera d’evitar-nos durant gairebé tot el semestre, com si ni tan sols ens coneguéssim. Aleshores un dia arribo a classe de teatre abans de l’hora i el Davenport em demana que faci unes quantes fotocòpies més de l’obra que vol que fem per la funció de primavera:
L’home elefant. Jo n’havia sentit a parlar, però no sabia de què anava, exactament, de manera que me la vaig mirar per sobre mentre feia cua davant la fotocopiadora. Tractava d’un home que es deia John Merrick, que va viure fa més de cent anys i que era terriblement deforme.
—No la podem fer, aquesta obra, senyor D. —li vaig dir quan vaig tornar a la classe. I aleshores li vaig explicar per què—: El meu germà petit té un defecte de naixement i té tota la cara deforme, i aquesta obra ens faria patir massa, a casa.
No es va mostrar gaire comprensiu; més aviat semblava que li sabés greu que li hagués dit allò, però li vaig donar a entendre que els meus pares no es prendrien gens bé que l’institut representés aquella obra. Al final la va acabar canviant per
La nostra ciutat.
Jo crec que vaig demanar el paper d’Emily Gibbs perquè sabia que la Via també el demanaria. El que no m’esperava gens era que me’l donessin a mi.