Wonder
Setena part » Fantàstica, però no hi ha ningú per veure-ho
Página 105 de 136
F
a
n
t
à
s
t
i
c
a
,
p
e
r
ò
n
o
h
i
h
a
n
i
n
g
ú
p
e
r
v
e
u
r
e
-
h
o
Ni la mare ni el pare van poder venir a veure la funció el dia de l’estrena: la mare per no sé què de la feina i el pare perquè la seva nova dona estava a punt de tenir el bebè i havia d’estar de guàrdia.
El Zack tampoc podia venir, la nit de l’estrena: tenia un partit de vòlei contra l’Universitari i no se’l podia perdre. De fet pretenia que jo també hi faltés, la nit de l’estrena, per anar-lo a animar a ell. Les meves «amigues» anaven totes al partit, és clar, perquè hi jugaven els nòvios. No venia a veure’m ni l’Ella. Posats a triar, s’estimava més anar amb tothom.
Així doncs, la nit de l’estrena no hi havia cap persona ni remotament propera a mi. I el cas és que al tercer o quart assaig vaig veure que no era gens dolenta, com a actriu. Em sabia posar en el paper. Era capaç de sentir el que deia. Llegia els meus diàlegs com si em sortissin del cervell i del cor. El dia de l’estrena jo sabia que em sortiria bé. No. Sabia que em sortiria perfecte. Estaria fantàstica, però no hi hauria ningú per veure-ho.
Estàvem tots nerviosos entre bambolines, repassant mentalment el nostre paper. Vaig fer un cop d’ull a la sala des de darrere el teló i vaig veure que el públic començava a seure. I aleshores vaig veure l’Auggie baixant pel passadís amb la Isabel i el Nate. Es van asseure tots tres a la cinquena fila, prop del mig. L’Auggie duia una corbata de llaç i ho mirava tot molt excitat. Se’l veia una mica més alt que l’últim cop que ens havíem vist, ja feia gairebé un any. Duia els cabells més curts i una mena d’audiòfons. La cara la tenia com sempre.
El Davenport s’afanyava a fer uns canvis d’última hora amb el decorador. Vaig veure el Justin anant amunt i avall per la part esquerra de l’escenari, movent els llavis nerviós mentre repassava el paper.
—Senyor Davenport —vaig dir sorpresa jo mateixa d’estar dient allò—. Ho sento, però no puc sortir, aquesta nit.
El Davenport es va girar cap a mi a poc a poc.
—¿Què? —va dir.
—Ho sento.
—¿Estàs de broma?
—És que… —vaig remugar entre dents mirant a terra—. No em trobo gens bé. Ho sento. Tinc ganes de vomitar —això era mentida.
—Això són els nervis d’última hora!
—No, no puc sortir! Ja l’hi he dit.
Estava furiós.
—Miranda, això és imperdonable.
—Ho sento!
El Davenport va respirar fondo com si estigués intentant contenir-se, però a mi em va semblar que més aviat estava a punt d’explotar. Se li va posar tot el front de color rosa intens.
—Miranda, és absolutament inadmissible! Fes el favor de respirar fondo i…
—Que no penso sortir! —li vaig dir ben alt mentre se’m començaven a omplir els ulls de llàgrimes.
—Molt bé! —va cridar sense mirar-me. Aleshores es gira cap a un noi que es diu David i que fa de decorador i li diu—: Vés a buscar l’Olivia al control de llums! Digue-li que ha de substituir la Miranda, aquesta nit!
—¿Què? —va fer el David, que no és un noi gaire ràpid.
—Vés-hi ja —li va cridar el Davenport a la cara—. Ara mateix!
Els altres ja havien sentit que passava alguna cosa i s’havien acostat a veure què era.
—¿Què passa? —va dir el Justin.
—Un canvi d’última hora —va dir el Davenport—. La Miranda no es troba bé.
—Tinc ganes de vomitar —vaig dir intentant que semblés veritat.
—¿I es pot saber què fas encara aquí parada? —em va dir el Davenport tot enfadat—. En lloc de perdre el temps parlant, treu-te el vestit i dóna-l’hi a l’Olivia! ¿Em sents? Vinga, tothom! Som-hi! Vinga! Vinga!
Vaig córrer cap al camerino tan ràpid com vaig poder i em vaig començar a treure el vestit. Al cap de dos segons trucaven a la porta i apareixia la Via.
—¿Es pot saber què passa?
—Afanya’t, posa-te’l —vaig contestar passant-li el vestit.
—¿Estàs malalta?
—Sí! Va, afanya’t!
Es va treure la samarreta i els texans amb cara d’atordida i es va posar el vestit llarg pel cap. Jo l’hi vaig estirar avall i li vaig apujar la cremallera. Per sort l’Emily Webb no surt fins que ja fa deu minuts que ha començat l’obra, així que la noia de perruqueria i maquillatge va tenir temps de recollir-li els cabells i maquillar-la en un moment. Jo mai havia vist la Via amb tant de maquillatge: semblava una model.
—No sé ni si em recordaré de tot el meu text —va dir la Via mirant-se al mirall—. Més ben dit: del
teu text.
—Ho faràs perfecte —li vaig dir.
Em va mirar al mirall.
—¿Per què ho fas, això, Miranda?
—Olivia! —Era el Davenport, que ens feia callar des de la porta—. Surts d’aquí a dos minuts. Ara o mai!
La Via va sortir per la porta darrere seu, així que no vaig tenir ocasió de respondre la seva pregunta. De tota manera, tampoc sé què li hauria dit. No estava segura de quina era la resposta.