Wonder
Setena part » L’actuació
Página 106 de 136
L
’
a
c
t
u
a
c
i
ó
Vaig mirar la resta de la representació entre bambolines, al costat del Davenport. El Justin va estar increïble; i la Via, en aquella escena final tan punyent, va estar fantàstica. Es va entrebancar una mica en una frase, però el Justin la va cobrir i no se’n va adonar ningú del públic. Jo sentia que el Davenport anava murmurant: «Bé, bé, bé». Estava més nerviós ell que tot els alumnes junts: els actors, els decoradors, l’equip de llum, el noi que obria i tancava el teló… Estava fet un autèntic feix de nervis.
L’únic moment que me’n vaig penedir una mica, si se’n pot dir així, va ser al final de la funció, quan va sortir tothom a saludar. Els últims de sortir van ser la Via i el Justin, i quan es van inclinar per saludar tot el públic es va posar dret. Haig de reconèixer que vaig tenir una sensació agredolça. Però al cap de poca estona vaig veure el Nate, la Isabel i l’Auggie superfeliços ficant-se darrere de l’escenari. Tothom felicitava els actors i els donava copets a l’esquena. És el moment aquell de caos que hi ha sempre entre bambolines que veus els actors suats i eufòrics i tot de gent que se’ls acosta a adorar-los. Enmig de l’aglomeració vaig veure l’Auggie que semblava com perdut. Vaig obrir-m’hi pas tan ràpid com vaig poder i em vaig posar darrere seu.
—Hola! —li vaig dir—. Comandant Tom!