Wonder
Vuitena part » Es fa de dia
Página 112 de 136
E
s
f
a
d
e
d
i
a
L’endemà em vaig despertar molt d’hora. L’habitació encara era a les fosques, i a fora encara més, però sabia que no trigaria a fer-se de dia. Vaig girar-me de l’altre cantó, però no tenia gens de son. I va ser llavors quan vaig veure la Daisy asseguda al costat del llit. D’acord, ja ho sé, que no era la Daisy, però per un moment vaig veure una ombra que era clavada a ella. Aleshores no se’m va acudir que pogués ser un somni, però ara que ha passat el temps estic segur que ho era. No em vaig posar gens trist de veure-la: em va deixar una sensació molt maca. Al cap d’un segon va desaparèixer en la foscor i ja no la vaig tornar a veure.
La claror va anar entrant de mica en mica. Vaig agafar els audiòfons, me’ls vaig posar, i el món es va despertar per fi. Vaig sentir els sotracs del camió de les escombraries al passar pel carrer i els ocells al jardí del darrere. A l’altra punta del passadís va sonar el despertador de la mare. El fantasma de la Daisy m’havia fet sentir superfort per dins, perquè sabia que anés on anés ella seria amb mi.
Em vaig llevar, vaig anar cap a la taula i vaig escriure-li una nota a la mare. Després me’n vaig anar al menjador a buscar la bossa de viatge, que era a tocar de la porta, la vaig obrir i vaig ficar la mà ben endins fins que vaig palpar el que estava buscant.
Vaig endur-me el Baboo a l’habitació, el vaig estirar al llit i li vaig enganxar al pit una nota per la mare. Després el vaig tapar amb la manta perquè no se’l trobés fins després. La nota deia:
Estimada mare,
No el necessitaré, el Baboo; però si em trobes molt a faltar el pots abraçar. Un petó. Auggie.