Wonder
Vuitena part » Dia u
Página 113 de 136
D
i
a
u
El viatge amb autocar se’m va fer curtíssim. Jo em vaig posar a la banda de la finestra i el Jack es va asseure al seient que donava al passadís. Davant nostre hi havia la Summer i l’Abril. Tothom estava de molt bon humor, fent xivarri i rient. De seguida em vaig adonar que el Julian no era al nostre autocar, tot i que el Henry i el Miles sí que hi eren. Vaig suposar que devia ser a l’altre, però després vaig sentir que el Miles li explicava a l’Amos que el Julian havia passat de venir perquè trobava que allò de fer unes colònies en plena natura era, cito textualment, una xorrada. Jo em vaig posar contentíssim, perquè només de pensar que hauria d’aguantar el Julian durant tres dies seguits, i dues nits, em venien tots els mals. Si ell no hi era, no calia que em preocupés per res i podia estar relaxat.
Vam arribar a la reserva natural cap al migdia. El primer que vam fer va ser portar-ho tot als bungalows. Hi havia tres lliteres a cada habitació, així que el Jack i jo vam fer pedra, paper, tisora per veure qui es quedava la de dalt i vaig guanyar jo. Oé, oé, oé, oé! Els altres companys d’habitació eren el Reid i el Tristan i el Pablo i el Nino.
Després de dinar al bungalow principal, vam anar tots a fer una excursió de dues hores pel bosc amb monitors. Però no eren uns boscos com els que hi ha al Central Park: eren boscos de debò. Hi havia arbres gegants que gairebé no deixaven passar la llum del sol; garbuixos de fulles i troncs d’arbre caiguts, i esgarips, refilets i crits d’ocells. També hi havia una boira molt lleugera, com si estiguéssim envoltats d’un fum blau pàl·lid. Molava moltíssim. El guia ens ho anava ensenyant tot: els diferents tipus d’arbres que hi havia per allà on passàvem, els insectes que hi havia dins dels troncs caiguts enmig del camí, les petjades dels cérvols i els óssos, les classes d’ocells que sentíem piular, i on havíem de mirar per veure’ls. Em vaig adonar que amb els audiòfons de Lobot hi sentia millor i tot que la majoria de nens, perquè normalment era el primer de sentir un reclam d’algun ocell que fins aleshores no havíem sentit.
Quan tornàvem cap al campament va començar a ploure. Em vaig posar la capelina amb la caputxa i tot perquè no se’m mullessin els audiòfons, però quan vam arribar al bungalow tenia els texans i les sabates xops. Tothom estava xop. Però va ser divertit. Vam fer una lluita de mitjons mullats al bungalow.
Com que va ploure tot el que quedava de dia, ens vam passar gairebé tota la tarda fent el manta a la sala de jocs. Tenien una taula de ping-pong i maquinetes d’aquelles antigues estil Comecocos i Missile Command, i hi vam estar jugant fins a l’hora de sopar. Per sort ja havia parat de ploure i vam poder sopar a fora amb un foc de camp com Déu mana. Els bancs que hi havia al voltant de la foguera estaven encara una mica humits, però hi vam posar les jaquetes a sobre i ens vam instal·lar al voltant del foc, torrant caramels de núvol amb galetes i xocolata i menjant-nos els frankfurts més bons que he tastat en ma vida. Tenia raó la mare, amb allò dels mosquits: n’hi havia milions. Sort que m’havia flitat bé abans de sortir del bungalow. Si no, se m’haurien menjat viu, com els va passar a alguns nens.
Em va encantar allò de seure al voltant del foc quan ja era fosc. M’encantava veure com les cendres flotaven un moment i en acabat desapareixien en l’aire de la nit. I l’efecte que feien les cares de la gent il·luminades pel foc. I també em va encantar el soroll que feia el foc. I que el bosc estigués tan a les fosques que no veies res del que hi havia al teu voltant, i que quan miraves al cel veies milers d’estrelles. No s’assemblava gens al cel de North River Heigths. Però al de Montauk sí: era com si algú hagués escampat sal per una taula negra i brillant.
Estava tan cansat, quan vaig arribar al bungalow, que no em va caldre treure el llibre per llegir. Va ser tocar el coixí amb el cap i quedar-me adormit. Potser vaig somiar amb les estrelles, vés a saber.