Wonder
Vuitena part » La fira
Página 114 de 136
L
a
f
i
r
a
El segon dia va ser tan fantàstic com el primer. Al matí vam anar a muntar a cavall, i a la tarda a fer ràpel en uns arbres gegants amb l’ajuda dels monitors. Quan vam arribar als bungalows a l’hora de sopar, tornàvem a estar tots cansadíssims. Havent sopat ens van dir que teníem una hora de descans i que després faríem un trajecte d’uns quinze minuts en autocar per anar a la fira a veure una pel·lícula a l’aire lliure.
Encara no havia tingut temps d’escriure cap carta als pares i a la Via, així que vaig aprofitar per escriure’ls-hi i explicar-los tot el que havíem fet aquell dia i el dia anterior. Em vaig imaginar a mi mateix llegint-la en veu alta quan tornés, perquè era impossible que la carta arribés abans que jo.
Quan vam arribar a la fira el sol ja s’havia començat a pondre. Eren vora quarts de vuit. Les ombres s’allargassaven sobre l’herba i els núvols eren rosa i taronja. Semblava que algú hagués agafat guixos de colors i hagués omplert el cel de gargots amb els dits. No és que no se’n vegin, de postes de sol maques, a la ciutat; jo sí que n’he vist (veus retallons de la posta de sol entre els edificis), però no estava acostumat a veure tant de cel per tot arreu. Allà a la fira vaig entendre per què els antics es pensaven que la Terra era plana i que el cel era com una volta molt alta. Allà a la fira, enmig d’aquella esplanada immensa, et feia ben bé aquest efecte.
Com que vam ser la primera escola d’arribar-hi, ens van deixar córrer pel camp tant com vam voler, fins que va arribar un moment que els mestres ens van dir que paréssim els sacs de dormir a terra en un lloc on hi poguéssim veure bé. Vam obrir els sacs i els vam estirar a l’herba, com si fossin mantes de pícnic, davant de la pantalla de cine gegant que hi havia al mig de l’esplanada. En acabat ens en vam anar a la filera de caravanes de venda de menjar que hi havia en un dels laterals i en vam sortir carregats de coses per picar i refrescos. També hi havia paradetes de menjar, com a les fires dels pagesos, que venien cacauets torrats i núvols de sucre. I una mica més enllà també hi havia una petita filera de tómboles, d’aquelles que pots guanyar un peluix si aconsegueixes ficar la pilota de bàsquet a la cistella. El Jack i jo vam intentar-ho i no ens en vam sortir, però ens van dir que l’Amos havia guanyat un hipopòtam groc i l’hi havia regalat a la Ximena. Era la notícia del dia: el superesportista i l’empollona.
Des de les paradetes de menjar es veien les tiges de blat de moro dels conreus que hi havia darrere de la pantalla. Ocupaven més o menys un terç de tota l’esplanada. La resta estava tota envoltada de bosc. El sol ja estava bastant baix i aquells arbres tan alts que hi havia al principi del bosc semblaven de color blau fosc.
Quan els autocars de les altres escoles van arribar a l’aparcament, ja tornàvem a estar instal·lats damunt dels sacs de dormir, davant mateix de la pantalla: al millor lloc de tota l’esplanada. Tothom oferia coses per picar i ens ho estàvem passant tots bomba. El Jack, la Summer, el Reid, l’Abril i jo jugàvem al Pictionary. Sentíem el xivarri que feien les altres escoles a l’arribar, els riures i la xerrameca dels nens que arribaven a l’esplanada tant per la nostra dreta com per l’esquerra, però no els vèiem. Encara hi quedava una mica de claror, al cel, però el sol ja s’havia amagat del tot i tota la terra s’havia tornat d’un color morat fosc. Els núvols eren ombres. Fins i tot ens costava veure les cartes del Pictionary que teníem al davant.
I aleshores, sense avisar, tots els llums que hi havia al voltant de l’esplanada es van encendre de cop. Eren com aquells focus tan potents que hi ha als estadis. Em va fer pensar en aquella escena d’
Encontres a la tercera fase que aterra una nau alienígena i mentrestant van tocant aquella musiqueta que fa na-na-ni-no-nà. Tothom va començar a aplaudir i a cridar com si acabés de passar una cosa increïble.