Wonder
Vuitena part » El bosc és viu
Página 116 de 136
E
l
b
o
s
c
é
s
v
i
u
En plena part avorrida, aquella que un tio que es diu Rolf i la filla gran canten «You are sixteen, going on seventeen», el Jack em va clavar un cop de colze.
—Ei tio, tinc ganes de pixar —em va dir.
Ens vam aixecar tots dos i vam passar per sobre de tots els nens que hi havia asseguts o estirats damunt dels sacs de dormir com si saltéssim a la xarranca. Al passar pel seu costat, la Summer ens va fer adéu amb la mà i jo li vaig tornar la salutació.
Hi havia moltíssims nens de les altres escoles voltant per les paradetes, jugant a la tómbola o badant per allà.
I, com era d’esperar, una cua llarguíssima davant dels lavabos.
—Jo passo, ja buscaré un arbre —va dir el Jack.
—No siguis porc, Jack. Esperem i ja està —vaig respondre.
Però ell ja havia començat a caminar cap als arbres que hi havia als marges de l’esplanada, és a dir, passats els cons taronja que ens havien dit claríssimament que no passéssim. Jo el vaig seguir, és clar. I sense llanterna, és clar, perquè ens les havíem descuidat. Estava tot tan fosc que anàvem caminant cap als arbres sense veure el que hi havia deu passes més enllà. Per sort, la pantalla feia una mica de claror, i quan vam veure aquella llum que sortia del bosc i venia cap a nosaltres de seguida vam saber que eren el Henry, el Miles i l’Amos. Segurament tampoc havien volgut fer cua per anar al lavabo.
El Miles i el Henry encara no li dirigien la paraula al Jack, però l’Amos ja feia temps que passava d’aquella guerra, i quan vam passar pel seu costat ens va fer hola amb el cap.
—Vigileu amb els óssos! —va cridar el Henry al passar de llarg, i el Miles i ell es van posar a riure.
L’Amos ens va mirar i va fer que no amb el cap com dient «passeu d’ells».
El Jack i jo vam caminar una mica més, fins que vam ser ben bé dins del bosc. Llavors el Jack va explorar els voltants buscant l’arbre perfecte i finalment va fer la feina, encara que a mi em va semblar que trigava mitja vida.
No paraven de sentir-se sorolls estranys i refilets i raucs, com si hi hagués una pantalla de soroll que sortís d’entre els arbres. Aleshores vam començar a sentir uns espetecs no gaire lluny d’on érem, com si fos una pistola de fogueig d’aquelles de joguina. El que estava clar era que allò no ho feia cap insecte. I molt lluny d’allà, com si fos en un altre món, se sentia «Raindrops on roses and whiskers on kittens».
—Buf, quin descans —va dir el Jack apujant-se la cremallera.
—Ara sóc jo, qui té ganes de pixar —vaig dir. Però jo ho vaig fer al primer arbre que vaig trobar. Ni pensar-hi, d’allunyar-me tant com ell.
—¿No sents aquesta olor? Com de petards —va dir venint cap a mi.
—Exacte, tens raó, són petards! —vaig dir apujant-me la cremallera—. Que estrany.
—Anem.