Wonder
Vuitena part » Àlien
Página 117 de 136
À
l
i
e
n
Al girar cua per tornar per on havíem vingut, en direcció a la gran pantalla, vam ensopegar amb una colla de nens que no coneixíem. Van sortir d’entre els arbres, segur que fent alguna cosa que els seus mestres no podien saber. Se sentia pudor de fum, una barreja de petards i cigarrets. Ens van enfocar amb una llanterna. N’hi havia sis: quatre nois i dues noies. Semblaven de setè.
—¿De quina escola sou? —va cridar un dels nois.
—De la Beecher —va començar a dir el Jack, però de cop i volta una de les noies va començar a xisclar.
—Déu meu! —va cridar tapant-se els ulls amb una mà com si plorés. Vaig pensar que potser se li havia estavellat a la cara un insecte gegant.
—No pot ser! —va cridar un dels nois movent la mà com si se l’acabés de cremar amb una cosa molt calenta. I aleshores també es va tapar la boca—. T’hi cagues, tio! T’hi cagues!
Van començar tots a riure i a tapar-se els ulls amb les mans, mentre s’empenyien entre ells i cridaven un taco rere l’altre.
—¿Però què és això? —va dir el noi que ens estava enfocant amb la llanterna, i en aquell moment em vaig adonar que m’estava apuntat directament a la cara i vaig entendre a què es referien amb aquells crits: a mi.
—Sortim d’aquí —em va dir el Jack molt fluixet estirant-me la màniga i allunyant-se d’ells.
—Ei! ¿On vas, tan ràpid? —va cridar el tio de la llanterna barrant-nos el pas i tornant-me-la a enfocar directament a la cara, ara només a un metre i mig de distància—. Hòstia, tio! ¿Què t’hi passa, a la cara? —va fer sacsejant el cap amb la boca oberta de bat a bat.
—Ja n’hi ha prou, Eddie —va dir una de les noies.
—No sabia que feien
El senyor dels anells, aquesta nit! —va dir—. Ei, tios, mireu, és el Gòl·lum!
Els seus amics van començar a riure com histèrics.
Vam intentar marxar d’allà un altre cop, i un altre cop aquell tal Eddie ens va barrar el pas. Li treia almenys un cap al Jack, que em treia ben bé un cap a mi, o sigui que a mi em semblava gegant, aquell tio.
—Què dius, tio, és Àlien! —va dir un altre.
—Que no, tios, que és un orc! —va riure l’Eddie tornant-me a apuntar amb la llanterna. Ara ja el teníem a tocar.
—Deixeu-lo en pau —va dir el Jack apartant-li d’una empenta la mà amb què aguantava la llanterna.
—No em dóna la gana —va respondre l’Eddie enfocant-li la llanterna a la cara.
—¿Quin problema tens, tio? —va fer el Jack.
—El meu problema és el teu nòvio!
—Va, Jack, deixem-ho estar —vaig fer jo estirant-lo pel braç.
—Hòstia, tio, però si parla i tot! —va cridar l’Eddie tornant-me enfocar la llanterna a la cara. Llavors un altre noi ens va llançar un petard als peus.
El Jack va intentar obrir-se pas pel costat de l’Eddie, però l’Eddie li va clavar una empenta a les espatlles amb totes dues mans i el va fer caure d’esquena.
—Eddie! —va cridar una de les noies.
—Escolta —vaig dir posant-me entre ell i el Jack i aixecant les mans com si estigués dirigint el trànsit—. Som molt més baixets que vosaltres…
—¿Estàs parlant amb mi, Freddie Krueger? Suposo que no deus voler que m’enfadi, ¿oi, esguerro? —va dir l’Eddie. En aquell moment vaig veure clar que havia d’arrencar a córrer tan ràpid com pogués, però el Jack encara era a terra i no pensava deixar-lo tirat.
—Ei, tio, ¿què passa? —va dir una veu nova darrere nostre.
L’Eddie va enfocar la llanterna cap a la veu. Vaig trigar un segon a creure’m el que estava veient.
—Deixeu-los tranquils, tio —va dir l’Amos, amb el Miles i el Henry plantats darrere seu.
—¿I qui ets, tu, per dir-li això? —va dir un dels nois que anava amb l’Eddie.
—Va, deixeu-los en pau, tios —va repetir l’Amos sense esverar-se.
—¿Tu també ets un esguerro? —li va dir l’Eddie.
—Són una colla d’esguerros! —va dir un dels seus amics.
L’Amos no va contestar i ens va mirar a tots dos.
—Va, marxem, tios. El senyor Culet ens està esperant.
Jo ja sabia que era mentida, però vaig ajudar el Jack a aixecar-se de terra i vam començar a anar cap a l’Amos. I llavors, al passar pel seu costat, l’Eddie aquell em va agafar per la caputxa sense més ni més i em clavar una estrebada tan bèstia que em va fer caure d’esquena tan llarg com era. Va ser una caiguda forta i em vaig fer bastant de mal al colze amb una pedra. El que va passar després no ho vaig veure gaire bé, excepte que l’Amos va envestir l’Eddie aquell com si fos un tràiler i van caure tots dos a terra al meu costat.
I a partir d’aquí tot es va precipitar. Algú em va estirar la màniga cridant «Corre!», al mateix temps que algú altre xisclava «Agafeu-los!», i durant uns quants segons vaig notar que dues persones diferents m’estiraven renegant per totes dues mànigues del jersei alhora, cadascú cap a la seva banda, fins que se’m va estripar el jersei i el que m’havia agafat primer em va aferrar el braç i em va estirar perquè comencés a córrer darrere seu. Jo corria tan ràpid com podia. Sentia passos que ens empaitaven, veus que cridaven i noies que xisclaven, però estava tan fosc que no sé de qui eren les veus, només que sonaven com si estiguéssim sota l’aigua. Corríem com desesperats, era tot negre com la gola del llop i cada cop que afluixava una mica el tio que m’estirava pel braç bramava:
—No paris!