Wonder
Vuitena part » Veus en la foscor
Página 118 de 136
V
e
u
s
e
n
l
a
f
o
s
c
o
r
Per fi, quan ja feia una eternitat que corríem, algú va cridar:
—Em sembla que els hem despistat!
—¿Amos?
—Sóc aquí! —va dir la veu de l’Amos a pocs metres de nosaltres.
—Ja podem parar! —va dir el Miles una mica més enllà.
—Jack! —vaig cridar.
—Uf! —va dir el Jack—. Sóc aquí!
—No veig res!
—¿Estàs segur que els hem despistat? —va preguntar el Henry deixant-me anar el braç. Aleshores em vaig adonar que era ell qui m’estirava pel braç mentre corríem.
—Seguríssim.
—Xxt! Escolteu!
Vam callar tots com morts per veure si sentíem passos en la foscor. L’únic que sentia eren grills, granotes i el nostre propi panteix. Ens havíem quedat sense alè, ens feia mal la panxa i havíem de plegar el cos endavant.
—Els hem despistat —va dir el Henry.
—Ostres tu! Quina passada!
—¿I la llanterna?
—M’ha caigut.
—¿Com ho heu sabut, tios? —va dir el Jack.
—Ja els havíem vist abans.
—Es veia d’una hora lluny que eren uns malparits.
—Com l’has envestit! —li vaig dir a l’Amos.
—Sí, ja ho sé —va riure.
—Ni t’ha vist venir —va dir el Miles.
—El tio salta «¿Tu també ets un esguerro?», i tu: pam! —va dir el Jack.
—Pam! —va repetir l’Amos donant un cop de puny a l’aire—. Sí, però després de fer-li el placatge dic «Ostres, Amos, ets burro, en fa deu com tu!», i m’aixeco i arrenco a córrer com un desesperat.
Ens vam posar tots a riure.
—Jo agafo l’Auggie i li dic: «Corre!» —va dir el Henry.
—Jo ni ho sabia, que eres tu qui m’estirava! —vaig contestar.
—Ha sigut una passada! —va exclamar l’Amos sacsejant el cap.
—Ostres, sí!
—Et surt sang del llavi, tio.
—He rebut un parell de cops de puny —va dir l’Amos eixugant-se el llavi.
—Jo crec que eren de setè.
—Eren immensos.
—Sou uns matats! —va cridar el Henry superfort cap a la foscor, però tots el vam fer callar.
Vam parar l’orella un moment per assegurar-nos que no l’havia sentit ningú.
—¿On dimoni devem ser? —va preguntar l’Amos—. No es veu ni la pantalla.
—Jo crec que som als camps de blat de moro —va respondre el Henry.
—No em diguis, no ho sabia! —va dir el Miles burxant-lo amb una tija de blat de moro.
—Escolteu, jo sé perfectament on som —va dir l’Amos—. Si anem cap allà sortirem a l’altra banda de l’esplanada.
—Ei, tios —va dir el Jack aixecant la mà—. Ha molat molt que tornéssiu a buscar-nos. Moltíssim. Gràcies.
—De res —va respondre l’Amos fent-li un xoca-la en l’aire. I aleshores el Miles i el Henry també es van acostar i li van fer un xoca-la.
—Ostres sí, tios, gràcies —vaig dir jo aixecant la mà amb el palmell obert igual com havia fet el Jack, tot i que no estava segur que a mi també me la volguessin xocar
L’Amos em va mirar i va fer que sí amb el cap.
—T’has defensat molt bé, per no aixecar un pam de terra! —em va dir xocant la mà amb mi.
—Ostres, sí, Auggie —va dir el Miles imitant-lo—. Vas i li dius: «Tios, som molt més baixets que vosaltres…».
—És l’únic que se m’ha acudit! —vaig dir rient.
—Ha molat —va dir el Henry xocant-me també la mà—. Em sap greu haver-te estripat el jersei.
Vaig abaixar el cap i vaig veure que tenia el jersei completament estripat pel mig. Una de les mànigues estava completament arrencada, i l’altra estava tan estiregassada que em penjava fins al genoll.
—Ei, et surt sang del colze —va dir el Jack.
—Ja —vaig fer arronsant-me d’espatlles. Em començava a fer molt de mal.
—¿Estàs bé? —em va dir al veure la cara que feia.
Vaig fer que sí amb el cap. De cop m’havien vingut ganes de plorar i havia de fer molts esforços per reprimir-me.
—Ei, els audiòfons han volat! —va dir el Jack.
—¿Què? —vaig cridar tocant-me les orelles. No hi eren, estava clar. Per això em sentia com si estigués sota l’aigua!—. Oh, no! —vaig dir, i aleshores ja no em vaig poder aguantar més. Va ser com si em sortís de cop tot el que havia passat, no ho vaig poder evitar: vaig començar a plorar com un desesperat. Com diu la mare, a llàgrima viva. Em feia tanta vergonya que em vaig tapar la cara amb el braç, però no podia contenir les llàgrimes.
Es van portar molt bé amb mi tots quatre. Em van donar copets a l’esquena. «Va, tio, no passa res, no passa res», em deien.
—Ets un tap de bassa però tens nassos, ¿ho sabies? —em va dir l’Amos posant-me el braç sobre les espatlles. Però com que veia que no parava de plorar em va abraçar amb tots dos braços igual com ho hauria fet el meu pare i em va deixar plorar.