Wonder
Vuitena part » El son
Página 120 de 136
E
l
s
o
n
Tot seguit van sortir de l’estreta vall i de seguida ella va veure’n la causa. Allí estaven en Peter i l’Edmund, juntament amb la resta de l’exèrcit de l’Àslan, lluitant desesperadament contra la munió d’horribles criatures que ella havia vist la nit passada; sols que ara, a la llum del dia, es veien encara més estranys i més malignes i més deformats.
I aquí em vaig quedar. Ja feia una hora que llegia i no hi havia manera que m’agafés son. Eren gairebé les dues de la matinada. Tots els altres dormien ja. Jo tenia la llanterna encesa dins del sac; potser era la llum, el que no em deixava dormir, però estava tan espantat que no la volia apagar. Em feia por la foscor que hi havia més enllà del meu sac.
Quan vam tornar a la nostra zona davant de la pantalla ningú s’havia adonat que havíem marxat. El senyor Culet, la senyora Rubin, la Summer i tots els altres nens seguien mirant la pel·lícula com si res. No tenien ni idea que al Jack i a mi havia estat a punt de passar-nos una cosa dolenta. És estrany, que per tu pugui ser la pitjor nit de la teva vida i que per tots els altres sigui només una nit com totes les altres. O sigui, que jo al calendari de casa aquella nit la marcaria com una de les més terribles de la meva vida (aquesta i la nit que va morir la Daisy), mentre que per la resta del món només havia sigut un dia normal i corrent. O fins i tot un dia especialment bo. Potser li havia tocat la loteria a algú, aquell dia.
L’Amos, el Miles i el Henry ens van acompanyar a mi i al Jack al lloc on sèiem abans, amb la Summer, l’Abril i el Reid, i després se’n van anar a seure al seu lloc, amb la Ximena, la Savanna i la seva colla. Es podria dir que tot estava exactament igual que abans que ens aixequéssim per anar al lavabo. El cel era el mateix. La pel·li era la mateixa. Les cares de la gent eren les mateixes. La meva cara també era la mateixa.
Però hi havia un cosa diferent. Una cosa que sí que havia canviat.
Vaig veure que l’Amos, el Miles i el Henry els explicaven als de la seva colla el que acabava de passar. Sabia que estaven parlant d’allò perquè de tant en tant miraven cap on era jo. Tot i que la pel·li encara no s’havia acabat, tothom xiuxiuejava en la foscor. Aquesta mena de notícies volen.
Durant el trajecte en autocar fins als bungalows no es va parlar de res més. Totes les nenes, fins i tot les que no coneixia gaire, em van preguntar si estava bé. Els nens només deien que ens havíem de venjar d’aquella colla d’imbècils de setè i que havíem d’esbrinar de quina escola eren.
Jo no els pensava explicar res, als professors, però ho van saber igualment. No sé si devia ser pel jersei estripat o per la ferida del colze. O potser és que els professors ho senten tot.
Quan vam arribar al campament el senyor Culet em va portar a la infermeria. Mentre la infermera dels campaments em rentava la ferida del colze i me l’embenava, ell i el director dels campaments eren a l’habitació del costat parlant amb l’Amos, el Jack, el Henry i el Miles perquè els fessin una descripció d’aquella colla de gamberros. Al cap d’una estona m’ho van demanar a mi, però vaig dir que no me’n recordava gens de les cares, tot i que no era veritat.
Precisament era el que veia cada cop que tancava els ulls per dormir. Els ulls de terror de la noia al veure’m. La manera com em mirava l’Eddie, el de la llanterna, mentre em parlava: com si m’odiés.
Com un xai a l’escorxador. Encara me’n recordava de quan ho havia dit el pare, feia segles, però fins aquella nit no vaig entendre del tot el que volia dir.