Wonder
Vuitena part » A casa
Página 122 de 136
A
c
a
s
a
Gairebé no vam parlar en tot el camí. Quan vam arribar a la porta vaig mirar mecànicament cap al finestral, perquè per un moment m’havia oblidat que no hi veuria la Daisy mirant, enfilada al sofà i amb les potes repenjades a l’ampit de la finestra, esperant que arribéssim. A l’entrar a casa em va agafar com una mena de tristor. Així que vam ser a dins la mare va deixar la bossa a terra, em va abraçar i va començar a omplir-me de petons el cap i la cara, com si em volgués aspirar.
—No passa res, mare, estic bé —vaig dir somrient.
Va fer que sí amb el cap i em va agafar la cara amb totes dues mans. Li brillaven els ulls.
—Ja ho sé, que estàs bé —em va dir—. T’he trobat tant a faltar, Auggie!
—Jo a tu també.
Se li notava que tenia ganes de dir-me moltes coses però que es mossegava la llengua.
—¿Tens gana? —em va preguntar.
—Em menjaria un bou amb banyes. ¿Em fas un bocata calent de formatge?
—És clar —em va contestar, i mentre jo em treia la jaqueta i m’asseia a la taula de la cuina, me’l va començar a preparar.
—¿On és la Via? —vaig preguntar.
—Avui torna amb el pare. No saps com t’ha trobat a faltar, Auggie —em va dir la mare.
—¿Ah sí? —li hauria encantat, la reserva natural—. ¿Saps quina pel·li ens van posar?
Somriures i llàgrimes.
—Ja veuràs, quan ho sàpiga.
—¿Per on vols que comenci: per la part bona o per la dolenta? —li vaig preguntar al cap d’una estona aguantant-me el cap amb la mà.
—Per la que tu vulguis —em va dir.
—Molt bé. Doncs, tret de l’última nit, m’ho he passat pipa —vaig dir—. Ha sigut fantàstic. Per això em fa tanta ràbia. Perquè tinc la sensació que m’han espatllat totes les colònies.
—Això sí que no, rei. Això no ho has de permetre. Les colònies han durat més de quaranta-vuit hores, i aquesta part tan horrible només en va durar una. No els donis la satisfacció de prendre-t’ho, això, ¿em sents?
—Ja ho sé —vaig dir assentint amb el cap—. ¿T’ho ha dit, el senyor Culet, això dels audiòfons?
—Sí, ens ha trucat aquest matí.
—¿S’ha enfadat molt, el pare? Amb el que costen!
—I ara! És clar que no, Auggie. L’únic que volia saber era si estaves bé. Això és l’únic que ens importa. I que no permetis que aquests… pinxos… t’espatllin les colònies.
Em va fer riure, com va dir allò de «pinxos».
—¿Què passa?
—«Pinxos» —vaig dir burlant-me d’ella—. Quina paraula tan passada de moda.
—Molt bé: doncs imbècils, idiotes, males bèsties —va dir mentre girava l’entrepà perquè es fes per l’altra banda—.
Cretinos, que hauria dit la meva mare. Digue’n com vulguis, si me’ls trobés pel carrer els… —Va sacsejar el cap.
—Eren bastant alts, mare —vaig dir somrient—. Jo crec que devien anar a setè.
—¿A setè? —va exclamar fent que no amb el cap—. Això no ens ho ha dit, el senyor Culet. Mare de Deú!
—¿I us ha explicat que el Jack em va defensar? —vaig dir—. I l’Amos va i… pam!, envesteix el que portava la veu cantant i cauen tots dos a terra, com a les baralles de veritat! Una passada. A l’Amos li rajava sang del llavi i tot.
—Ens ha dit que hi va haver una baralla, però… —Em va dir mirant-me amb les celles alçades—. Estic… uf…, sort que l’Amos i el Jack estan bé. Només de pensar el que podria haver passat… —Però en lloc d’acabar la frase va tornar a girar l’entrepà.
—El jersei està per llençar.
—Ja en comprarem un altre —va respondre. Va posar l’entrepà en un plat i me’l va deixar davant, damunt la taula—. ¿Llet o suc de raïm?
—¿Pot ser, un batut de xocolata? —vaig dir mentre començava a devorar l’entrepà—. ¿Me’l pots fer d’aquella manera que el fas tu, que fa aquella bromera?
—Abans de tot, ¿com és que vau anar a parar al bosc, tu i el Jack? —va dir abocant la llet en un got alt.
—És que el Jack havia d’anar al lavabo —vaig respondre amb la boca plena. Mentre jo anava parlant va abocar-hi la xocolata en pols i va començar a remenar-ho amb totes dues mans—. Però hi havia una cua gegant i no es va voler esperar, així que vam anar a pixar al bosc. —Em va mirar sense deixar de remenar. Jo ja sabia què estava pensant: que no hi hauríem d’haver anat. El batut de xocolata ja tenia dos dits d’escuma—: Ja està bé així, mare, gràcies.
—¿I què va passar, aleshores? —va dir mentre deixava el got davant meu.
Vaig fer-ne un trago molt llarg.
—¿Et sap greu si en continuem parlant en un altre moment?
—No, com vulguis.
—Et prometo que després t’ho explicaré tot, quan arribin el pare i la Via. Sense deixar-me res. És que no tinc ganes d’haver d’explicar el mateix rotllo cinquanta mil vegades, ¿entens?
—Perfectament.
Em vaig acabar l’entrepà en un parell de mossegades i em vaig empassar el got de batut d’un sol trago.
—Ostres, gairebé ni l’has mastegat. ¿En vols un altre? —em va preguntar.
Vaig fer que no amb el cap i em vaig eixugar la boca amb el dors de la mà.
—Mare, ¿tota la vida hauré d’estar pendent dels imbècils com ells? —vaig preguntar—. Vull dir que si quan sigui gran també serà igual.
En lloc de respondre de seguida em va agafar el plat i el got, els va posar a l’aigüera i els va esbandir.
—D’imbècils n’hi haurà sempre, Auggie —va dir mirant-me—. Però el pare i jo estem convençuts que al món hi ha més gent bona que no pas dolenta, i la gent bona es preocupa pels altres i vigila que no els passi res. Com va fer el Jack amb tu. I l’Amos. I aquells altres dos nens.
—El Miles i el Henry —vaig fer jo—. Ells també van estar increïbles. És curiós, perquè no s’han portat gaire bé amb mi, durant el curs.
—De vegades la gent et sorprèn —va dir acariciant-me el cap.
—Sí.
—¿Vols un altre got de batut?
—No, ja estic bé —vaig dir—. Gràcies, mare. Estic una mica cansat. No he dormit gaire, aquesta nit.
—Vés a fer una mica de migdiada. Ah, per cert, gràcies per deixar-me el Baboo.
—¿Vas veure la nota?
Va somriure.
—Hi he dormit totes dues nits. Amb el Baboo i amb la nota. —Estava a punt de dir alguna cosa més, però aleshores va sonar el telèfon i el va anar a agafar. Mentre escoltava se li va dibuixar un somriure d’orella a orella—. ¿Ah sí? ¿De debò? ¿I com és? —va dir molt il·lusionada—. Sí, el tinc aquí al costat. Estava a punt d’estirar-se a fer una migdiada. ¿Vols dir-li hola? Ah, d’acord, doncs fins d’aquí a dos minuts. —I va penjar.
—Era el pare —va dir molt emocionada—. La Via i ell estan a punt d’arribar.
—¿No és a la feina? —vaig preguntar.
—Ha plegat abans d’hora perquè es moria de ganes de veure’t —va dir—. Espera’t una mica, per fer la migdiada.
Al cap de cinc segons el pare i la Via entraven per la porta. Vaig anar corrents cap als braços del pare i ell em va agafar, em va fer girar i em va fer un petó. Va trigar un minut sencer a deixar-me anar, i perquè li vaig dir:
—Ja n’hi ha prou, pare.
I aleshores li va tocar a la Via, que em va omplir de petons com quan era petit. Fins que no va parar no vaig fixar-me en la caixa blanca de cartró que portaven.
—¿Què és això? —vaig preguntar.
—Obre-la —va dir el pare somrient, i la mare i ell es van mirar com si tinguessin un secret.
—Vinga, Auggie! —va dir la Via.
Vaig obrir la caixa. A dins hi havia el cadellet més bufó que he vist en ma vida. Era negre i peludet, tenia el morret punxegut, uns ulls negres i brillants i les orelletes caigudes.