Wonder
Primera part » Com vaig venir al món
Página 6 de 136
C
o
m
v
a
i
g
v
e
n
i
r
a
l
m
ó
n
M’encanta quan la mare explica aquesta història, perquè em fa petar de riure. Potser no fa tanta gràcia com un acudit, però la mare l’explica d’una manera que la Via i jo ens partim de riure.
Doncs resulta que quan era a la panxa de la mare ningú tenia ni idea que sortiria amb aquesta cara. La mare havia tingut la Via feia quatre anys, i com que havia sigut «bufar i fer ampolles» (paraules textuals seves), doncs no hi havia cap motiu per fer proves especials. Uns dos mesos abans que nasqués, els metges es van adonar que em passava alguna cosa a la cara, però no es pensaven que fos tan greu. Van dir a la mare i al pare que tenia el paladar fes i no sé què més. En deien «anomalies lleus».
La nit que vaig néixer hi havia dues infermeres, a la sala de parts. Una era molt simpàtica i molt dolça. L’altra, diu la mare, no semblava gens simpàtica ni gens dolça. Tenia uns braços molt grossos, i (i aquí ve la part bona) no parava de tirar-se pets. Per exemple, li duia gel a la mare i es tirava un pet. Li prenia la tensió i es tirava un pet. La mare diu que era increïble, que no deia mai «perdó». A més a més el metge de sempre de la mare no estava de guàrdia, i la mare va ensopegar amb un metge molt jovenet i malcarat. Els pares li deien el Médico Precoz, per una sèrie que feien a la tele fa temps o alguna cosa així (tot i que no l’hi deien a la cara). Però la mare diu que encara que en aquella sala tothom estava de mala lluna el pare es va passar tota la nit fent-la riure.
Quan vaig sortir de la panxa de la mare diu que tota l’habitació va quedar en silenci. La mare no va tenir temps ni de mirar-me perquè la infermera simpàtica em va treure corrents de la sala. El pare va sortir tan disparat darrere seu que la càmera de vídeo li va caure i es va trencar en mil trossets. Aleshores la mare es va amoïnar molt i va intentar aixecar-se del llit per veure on anaven, però la infermera que es tirava pets la va immobilitzar amb aquells braços tan grossos que tenia. Era com si es barallessin, perquè la mare estava histèrica i la infermera dels pets no parava de cridar-li que s’estigués quieta, i aleshores van començar totes dues a cridar el metge. I a que no sabeu què? Doncs que s’havia desmaiat! Havia caigut rodó a terra! Quan la infermera dels pets va veure que s’havia desmaiat va començar a empenye’l amb el peu perquè es despertés i a cridar: «¿Es pot saber quina mena de metge és, vostè? ¿Es pot saber quina mena de metge és, vostè? Aixequi’s! Aixequi’s!». I aleshores, de cop i volta, va deixar anar el pet més fort i pudent de tota la història dels pets. La mare creu que el que va despertar el metge va ser aquest pet. Quan ho explica la mare és divertidíssim, perquè fa tots els personatges, incloent-hi el soroll de pets.
La mare diu que al final la infermera que es tirava pets es va portar molt bé. Va estar tota l’estona amb ella. No la va deixar ni quan va tornar el pare i els metges els van explicar que jo estava molt malalt. La mare se’n recorda perfectament del que li va xiuxiuejar la infermera a l’orella quan el metge li va dir que segurament no passaria d’aquella nit: «Els qui han nascut de Déu vencen el món». Com que sí que vaig passar d’aquella nit, l’endemà va ser aquesta infermera qui li va agafar la mà a la mare quan la van portar a veure’m per primer cop.
La mare diu que ja l’hi havien explicat tot de mi i que s’havia anat preparant per veure’m. Però diu que quan va tenir al davant per primera vegada la meva carona aixafada l’únic que va veure és que tenia uns ulls preciosos.
Per cert, la mare és guapíssima. El pare també és molt guapo. I la Via és molt bufona, per si ho dubtàveu.