Wonder
Primera part » A casa del Christopher
Página 7 de 136
A
c
a
s
a
d
e
l
C
h
r
i
s
t
o
p
h
e
r
Vaig estar molt deprimit, quan el Christopher va marxar ara fa tres anys. Devíem tenir uns set anys tots dos. Ens passàvem hores jugant amb els ninots de
Star Wars i lluitant amb els sabres làser. Ho trobo a faltar.
La primavera passada vam anar a casa del Christopher, a Bridgeport. El Christopher i jo havíem anat a la cuina a buscar alguna cosa per picar i vaig sentir que la mare parlava amb la Lisa, la mare del Christopher, sobre si aniria a l’escola a la tardor. Era el primer cop que l’hi sentia dir.
—¿Es pot saber de què parleu? —vaig preguntar.
La mare va fer cara de circumstàncies, com si li sabés greu que ho hagués sentit.
—L’hi hauries d’explicar, Isabel —li va dir el pare, que era a l’altra punta del menjador parlant amb el pare del Christopher.
—Val més que en parlem després —va dir la mare.
—No, vull saber de què estàveu parlant —vaig replicar.
—¿No trobes que ja estàs preparat per anar a l’escola, Auggie? —em va dir la mare.
—No —vaig dir jo.
—I jo tampoc —va dir el pare.
—Doncs així no cal parlar-ne més —vaig dir arronsant-me d’espatlles mentre m’asseia a la falda de la mare com si fos un nen petit.
—És que jo trobo que necessites aprendre més coses de les que jo et puc ensenyar —va dir la mare—. Vinga, Auggie, tu ja saps que amb les fraccions sóc dolentíssima!
—¿A quina escola? —vaig dir, a punt de plorar.
—A una privada que hi ha al costat de casa; es diu Beecher.
—Ostres, és una escola fantàstica, Auggie —va dir la Lisa donant-me un copet al genoll.
—¿I per què no pot ser l’escola de la Via? —vaig dir.
—És massa gran —va respondre la mare—. No em sembla la més adequada per tu.
—No hi vull anar —vaig dir. Ho reconec: vaig fer una veu una mica infantil.
—No has de fer res que no et vingui de gust —va fer el pare venint cap a mi, aixecant-me de la falda de la mare i fent-me seure a la seva falda a l’altra punta del sofà—. No volem que facis res que tu no vulguis fer.
—Però és el millor per ell, Nate —va dir la mare.
—Si ell no hi vol anar, no —va respondre el pare mirant-me—. Si ell no s’hi troba preparat, no.
Vaig veure que la mare mirava la Lisa, que va estirar el braç per estrènyer-li la mà.
—Ja ho arreglareu —li va dir a la mare—. Sempre trobeu la millor solució.
—Ja en parlarem en un altre moment —va dir la mare.
Es veia d’una hora lluny que el pare i ella es barallarien. Jo volia que guanyés el pare, però una part de mi sabia que la mare tenia raó. I la veritat és que és dolentíssima amb les fraccions.