Wonder
Vuitena part » El canvi
Página 124 de 136
E
l
c
a
n
v
i
Quan l’endemà vaig tornar a escola de seguida vaig notar un canvi molt gran. Un canvi radical. Un canvi sísmic. Potser fins i tot un canvi còsmic. Digueu-ne com vulgueu: un canvi enorme. Tothom —no només del meu curs, sinó de tots els altres cursos— sabia el que ens havia passat amb aquells nens de setè, i de cop i volta ja no era famós pel mateix de sempre, sinó pel que havia passat. I la història del que havia passat s’havia anat fent cada cop més gran, a l’anar passant dels uns als altres. Al cap de dos dies, ja deien que l’Amos i aquell noi s’havien estomacat de valent; i que el Miles, el Henry i el Jack també els havien clavat un parell de cop de puny als altres. I la fugida pel camp s’havia convertit en una llarga aventura pels conreus de blat de moro i després bosc endins. Segurament la millor versió de la història era la del Jack, perquè ho explicava amb molta gràcia; però, segons totes les versions, tant era qui ho expliqués, hi havia dues coses que no canviaven mai: que s’havien ficat amb mi per culpa de la meva cara, que el Jack havia sortit a defensar-me i que l’Amos, el Henry i el Miles m’havien protegit. I com que m’havien protegit, ara em trobaven diferent. Era com si fos un d’ells. Ara tots em deien «tap de bassa» afectuosament, fins i tot els superesportistes. Tios que abans amb prou feines coneixia ara em xocaven el puny pels passadissos.
Una altra de les conseqüències de tot plegat va ser que l’Amos va fer-se superpopular; i que el Julian, com que s’ho havia perdut tot, va quedar desplaçat. El Miles i el Henry es passaven el dia amb l’Amos, com si fossin amics íntims. Tant de bo pogués dir que el Julian em va començar a tractar millor, també, però no seria veritat. A classe em continuava mirant malament. I seguia sense dirigir-nos la paraula ni a mi ni al Jack. Però ara l’únic que ens ho feia era ell. I al Jack i a mi ens importava un rave.