Wonder
Primera part » Al cotxe
Página 8 de 136
A
l
c
o
t
x
e
Hi havia un bon tros fins a casa. Em vaig quedar adormit al seient del darrere, com sempre, amb el cap a la falda de la Via com si fos un coixí i una tovallola embolicada al cinturó de seguretat per no deixar-la plena de baves. La Via també es va adormir, i la mare i el pare van començar a parlar fluixet sobre coses de grans que no m’interessaven.
No sé quant de temps devia fer que dormia, però quan em vaig despertar es veia la lluna plena per la finestra. El cel era de color porpra i anàvem per una carretera molt transitada. Aleshores vaig sentir que parlaven de mi.
—No podem continuar protegint-lo —va dir la mare molt fluixet al pare, que anava conduint—. No podem fer com si s’hagués de despertar demà i la seva realitat hagués de ser una altra, Nate, perquè és aquesta, i l’hem d’ensenyar a viure amb aquesta realitat. No podem continuar evitant situacions que…
—No, val més enviar-lo a una escola de secundària com qui envia un xai a l’escorxador… —va replicar el pare enfadat, però no va acabar la frase perquè pel retrovisor va veure que jo tenia els ulls oberts.
—¿Què vol dir, com qui envia un xai a l’escorxador?
—Torna a dormir, Auggie —va dir el pare fluixet.
—Tothom se’m quedarà mirant —vaig dir esclafint a plorar.
—Rei —va dir la mare girant el cap des del seient del davant i posant una mà damunt la meva mà—, ja saps que no cal que hi vagis, si no vols. Però vam anar a parlar amb el director i l’hi vam explicar tot, de tu, i té moltes ganes de coneixe’t.
—¿Què li vau explicar de mi?
—Que ets divertidíssim, encantador i molt llest. Quan li vaig dir que amb sis anys et vas llegir
El cavaller del drac va fer una cara com dient: ostres, aquest nen l’haig de conèixer.
—¿Li vas explicar alguna cosa més? —vaig fer.
La mare em va fer un somriure que va ser com si m’abracés.
—Li vaig explicar totes les operacions que t’han fet i que ets molt valent —va dir.
—¿Així sap quina cara faig? —vaig preguntar.
—Home, li vam portar fotos de l’estiu passat a Montauk —va dir el pare—. Li vam ensenyar fotos de tota la família. I aquella tan bona que surts tu a la barca aguantant aquell rèmol.
—¿Tu també hi vas anar? —haig de reconèixer que em va decebre una mica que ell també hi estigués ficat.
—Sí, hi vam parlar tots dos —va dir el pare—. És un home molt agradable.
—T’agradarà —va afegir la mare.
De cop i volta em va fer l’efecte que estaven tots dos de la mateixa banda.
—Un moment: ¿I quan el vau anar a veure? —vaig preguntar.
—Ens va ensenyar l’escola l’any passat —va dir la mare.
—¿L’any passat? —vaig dir jo—. ¿Així que ja fa un any que hi doneu voltes i no me n’havíeu dit res?
—No sabíem si hi entraries, Auggie —va respondre la mare—. És difícil d’entrar-hi, en aquesta escola. Hi ha tot un procés d’admissió. Em va semblar que no calia explicar-t’ho i que t’amoïnessis per res.
—Però tens raó, Auggie, t’ho hauríem hagut de dir el mes passat, quan vam saber que hi havies entrat —va dir el pare.
—Ben mirat —va sospirar la mare—, potser sí.
—¿Aquella senyora que va venir aquell dia a casa hi té res a veure, amb tota aquesta història? —vaig preguntar—. Aquella que em va fer aquell test.
—De fet sí —va dir la mare fent cara de culpabilitat—. Sí.
—Però em vas dir que era un test d’intel·ligència —vaig dir.
—Ja ho sé. Home, va ser una petita mentida —va respondre—. Era un examen que havies de fer per entrar a l’escola. I el vas fer molt bé, per cert.
—Així doncs, vas mentir —vaig replicar.
—Va ser una petita mentida, però sí. Ho sento —va dir intentant somriure, però com que jo no li vaig tornar el somriure es va tornar a girar cap endavant.
—¿Què vol dir com qui envia un xai a l’escorxador?
La mare va sospirar i va fer una «mirada» al pare.
—No ho hauria d’haver dit, això —va dir el pare mirant-me pel retrovisor—. No és veritat. ¿Saps què passa? Que la mare i jo t’estimem tant que et volem protegir tant com puguem. Però de vegades ho volem fer de maneres diferents.
—Jo no vull anar a l’escola —vaig respondre plegant-me de braços.
—T’aniria molt bé, Auggie —va dir la mare.
—Potser l’any que ve —vaig dir mirant per la finestra.
—Seria millor que fos aquest any, Auggie —va dir la mare—. ¿Saps per què? Doncs perquè aquest any faràs cinquè, i és el primer curs de secundària per tothom. No seràs l’únic nen nou.
—Seré l’únic nen que té aquesta cara —vaig dir.
—No et diré pas que no. Serà un gran repte, per tu, tu ho saps millor que ningú —va contestar—. Però t’anirà molt bé, Auggie. Faràs una pila d’amics. I aprendràs coses que jo no et podré ensenyar mai. —Es va tornar a girar i em va mirar—. Quan vam anar a visitar l’escola, ¿saps què hi tenien, al laboratori de ciències? Un pollet que estava sortint de l’ou. Era tan bufó! Em va recordar una mica a tu quan eres petitó, Auggie… amb aquells ullassos foscos que tenies…
Normalment m’encanta que m’expliquin coses de quan era petitó. De vegades m’agradaria fer-me una boleta i que m’abracessin i em fessin petons per tot arreu. Trobo a faltar quan era petit i no sabia res. Però en aquell moment no estava d’humor.
—No hi vull anar —vaig dir.
—¿Saps què podem fer? Almenys vine a conèixer el senyor Culet, abans de decidir-ho —va proposar la mare.
—¿El senyor Culet? —vaig preguntar.
—És el director —va respondre la mare.
—¿
Culet? —vaig repetir.
—Sí, ja ho sé —va fer el pare somrient i mirant-me pel retrovisor—. ¿Oi que sembla increïble, que es digui així, Auggie? Vull dir: ¿com pot ser que hi hagi algú que ja li estigui bé dir-se senyor Culet?
Vaig somriure per sota el nas, tot i que no volia que em veiessin somriure. El pare és l’única persona del món que em pot fer riure encara que no en tingui gens de ganes. Sempre fa riure tothom.
—¿Saps què, Auggie? Hi hauries d’anar, en aquesta escola, encara que només fos per sentir com diuen el seu nom per megafonia! —va dir el pare molt emocionat—. ¿T’ho imagines, quin riure? Atenció, atenció, senyor Culet, el demanen a recepció —va dir fent una veu molt aguda, com de senyora gran—. Veig que va una mica de
cul, avui! Fa estona que li vaig al
darrere. ¿No troba que hauríem de comprar un
pandero per la classe de música?
Vaig començar a riure. No perquè em semblés molt graciós, sinó perquè no tenia ganes de continuar enfadat.
—Ara, que podria haver sigut pitjor! —va continuar el pare amb la seva veu normal—. La mare i jo teníem una professora a la universitat que es deia senyora Culgròs.
Aquest cop la mare també va riure.
—¿De debò? —vaig fer.
—Roberta Culgròs —va respondre la mare aixecant la mà com si estigués fent un jurament—. Bobbie Culgròs.
—Tenia unes galtes gegants —va dir el pare.
—Nate! —va fer la mare.
—¿Què passa? Només he dit que tenia unes galtes gegants.
La mare reia fent que no amb el cap.
—Ei, ei, tinc una idea! —va dir el pare molt emocionat—. ¿Per què no els hi muntem una cita a cegues? ¿T’ho imagines? Senyora Culgròs, li presento el senyor Culet. Senyor Culet, li presento la senyora Culgròs. Es podrien casar i tenir tot de Culets.
—Pobre senyor Culet —va replicar la mare fent que no amb el cap—. Si l’Auggie ni tan sols el coneix, encara, Nate!
—¿Qui és el senyor Culet? —va dir la Via mig grogui perquè s’acabava de despertar.
—És el director de la meva nova escola —vaig respondre.