Wonder
Primera part » La senyora García és molt simpàtica
Página 10 de 136
L
a
s
e
n
y
o
r
a
G
a
r
c
í
a
é
s
m
o
l
t
s
i
m
p
à
t
i
c
a
Vam seguir el senyor Culet per uns quants passadissos. No hi havia gaire gent voltant per allà. I els pocs que hi havia no es van fixar gens en mi, tot i que potser va ser perquè no em van veure. Jo anava caminant mig amagat darrere la mare. Ja sé que fa de nen petit, però en aquell moment no era gaire valent.
Vam acabar en una sala petita que hi deia DESPATX DEL DIRECTOR a la porta. A dins hi havia una taula amb una senyora que semblava molt simpàtica asseguda al darrere.
—Aquesta és la senyora García —va dir el senyor Culet, i la senyora García va somriure, es va treure les ulleres i es va aixecar de la cadira.
—Isabel Pullman, encantada de coneixe-la —va dir la mare estrenyent-li la mà.
—I aquest és l’August —va dir el senyor Culet.
La mare es va apartar una mica perquè jo pogués fer un pas endavant. I aleshores va passar una cosa que ja m’havia passat mil vegades: Quan vaig aixecar el cap per mirar-la, la senyora García va abaixar la mirada un segon. Va ser tan ràpid que ningú més se n’hauria adonat, perquè la resta de la cara no li va canviar gens. Tenia un somriure profident.
—Estic contentíssima de coneixe’t, August —va dir allargant-me la mà perquè l’hi encaixés.
—Hola —vaig dir fluixet mentre li donava la mà, però com que no la volia mirar a la cara vaig continuar mirant-li les ulleres que duia penjades del coll amb una cadena.
—Ostres, això sí que és una encaixada de mans —va dir la senyora García. Tenia la mà molt calenta.
—Aquest noi té una encaixada de mans assassina —va afirmar el senyor Culet, i tothom va riure per sobre del meu cap.
—Em pots dir senyora G. —va dir la senyora García. Suposo que parlava amb mi, però jo en aquell moment m’estava mirant tot el que tenia a sobre de la taula—. És com em diu tothom. Senyora G., m’he oblidat de la combinació. Senyora G., necessito una autorització per arribar tard a classe. Senyora G., vull canviar d’optativa.
—En realitat qui fa funcionar tot això és la senyora G. —va dir el senyor Culet, i un altre cop tots els adults es van posar a riure.
—Hi sóc sempre des d’abans de quarts de vuit del matí —va continuar la senyora García mirant-me mentre jo li mirava les sandàlies marrons amb unes flors violeta enganxades a la sivella—, així que si necessites res, August, m’ho véns a demanar a mi. Em pots demanar el que vulguis.
—D’acord —vaig murmurar.
—Oh, quin bebè tan bufó —va dir la mare assenyalant una de les fotografies que hi havia al plafó de suro de la senyora García—. ¿És seu?
—No, i ara! —va dir la senyora García fent un somriure d’orella a orella molt diferent del somriure profident d’abans—. Ara sí que m’ha alegrat el dia. És el meu nét.
—Quina monada! —va dir la mare fent que no amb el cap—. ¿Quin temps té?
—En aquesta foto tenia cinc mesos, em sembla. Però ara ja es gran. Està a punt de fer vuit anys!
—Carai —va dir la mare somrient i fent que sí amb el cap—. És una preciositat.
—Gràcies —va dir la senyora García assentint amb el cap com si estigués a punt de dir alguna cosa més sobre el seu nét. Però de cop i volta el somriure se li va escurçar una mica—: El cuidarem molt bé, l’August —va dir a la mare, i vaig veure que li estrenyia una mica la mà.
Vaig mirar-li la cara a la mare i aleshores em vaig adonar que estava tan nerviosa com jo. Em sembla que em va agradar la senyora García… quan no duia posat el somriure profident.