Wonder
Primera part » El Jack Will, el Julian i la Charlotte
Página 11 de 136
E
l
J
a
c
k
W
i
l
l
,
e
l
J
u
l
i
a
n
i
l
a
C
h
a
r
l
o
t
t
e
Vam seguir el senyor Culet fins a una habitació petita que hi havia a l’altre costat de la taula de la senyora García. Mentre tancava la porta del seu despatx i s’asseia darrere la gran taula anava parlant, però jo no estava gaire pel que deia. Jo em mirava tot el que tenia al voltant i les coses que tenia damunt la taula. N’hi havia que molaven molt, com un globus que flotava en l’aire i un cub com de Rubik però fet amb mirallets. Em va encantar el seu despatx. M’agradava que hi hagués tots aquells dibuixets tan ben fets d’alumnes a les parets, emmarcats com si fossin importants.
La mare es va asseure en una cadira enfront de la taula del senyor Culet i jo, tot i que hi havia una cadira ben bé al costat d’ella, vaig decidir quedar-me dret darrere seu.
—¿Com és que vostè té una habitació per vostè sol i la senyora G. no? —vaig preguntar.
—¿Què vols dir, que per què tinc un despatx? —va preguntar el senyor Culet.
—Acaba de dir que qui fa funcionar l’escola és ella —vaig fer.
—Ah! Home… era una broma. La senyora G. és la meva ajudant.
—El senyor Culet és el director de secundària —em va explicar la mare.
—¿I a vostè li diuen senyor C.? —La meva pregunta el va fer somriure.
—Doncs no —em va dir el senyor Culet negant amb el cap—. Ningú em diu senyor C., però em fa l’efecte que tinc molts altres noms que no sé. No ens enganyem: no és fàcil, viure amb un nom com el meu. ¿Oi que m’entens?
Haig de reconèixer que aquí vaig riure, perquè l’entenia perfectament.
—La mare i el pare tenien una professora que es deia senyoreta Culgròs —vaig dir.
—Auggie! —va dir la mare, però el senyor Culet reia.
—Això sí que és greu —va dir el senyor Culet fent que no amb el cap—. Veig que no em puc queixar. Escolta, August, he pensat que avui podríem fer el següent…
—¿És una carbassa? —vaig dir assenyalant un dibuix que tenia emmarcat darrere la seva taula.
—Auggie, rei, no interrompis —va dir la mare.
—¿T’agrada? —va dir el senyor Culet girant-se per mirar-lo—. A mi també. I jo també em pensava que era una carbassa, fins que l’alumne que me’l va regalar em va dir que en realitat no és cap carbassa. És… no ho diries mai… és un retrat meu! ¿Tu trobes que tinc tanta cara de carbassa, August?
—No! —vaig contestar, tot i que estava pensant que sí.
Quan somreia se li inflaven les galtes d’una manera que semblava una carbassa de Halloween. Al pensar en les galtes de la cara vaig pensar que feia molta gràcia: les galtes del Culet. I se’m va escapar una mica el riure. Vaig sacsejar el cap i em vaig tapar la boca amb la mà.
El senyor Culet va riure com si m’hagués llegit el pensament.
Jo estava a punt de dir alguna cosa més, quan de cop i volta vaig sentir unes veus fora del despatx: veus de nens. No exagero gens ni mica si dic que el cor em va començar a bategar literalment com si acabés de córrer la carrera més llarga del món. Em van passar les ganes de riure de cop.
El problema és que quan era petit no em feia res conèixer nens nous, perquè tots els nens que coneixia eren molt petits, també. El que més mola dels nens petits és que no diuen les coses amb mala intenció, encara que de vegades sí que diguin coses que et fan mal. Però no són conscients del que diuen. Els nens grans, en canvi, sí que són conscients del que diuen. I això sí que no em fa gens de gràcia. Una de les raons per les quals em vaig deixar créixer els cabells l’any passat va ser que m’agrada que el serrell em tapi els ulls: m’ajuda a tapar les coses que no vull veure.
La senyora García va picar a la porta i va treure el cap.
—Ja són aquí, senyor Culet —va dir.
—¿Qui? —vaig fer jo.
—Gràcies —va dir el senyor Culet a la senyora García—. August, m’ha semblat que seria bona idea que coneguessis uns quants alumnes que seran companys teus aquest curs. He pensat que et podrien portar a fer una volteta per l’escola perquè coneguis una mica el terreny, com si diguéssim.
—No vull conèixer ningú —vaig dir a la mare.
De cop i volta vaig veure que tenia el senyor Culet plantat al meu davant, amb les mans damunt les meves espatlles. Es va inclinar endavant i em va dir molt fluixet a l’orella:
—Tot anirà bé, Auggie. Són bons nois, t’ho prometo.
—Ja veuràs com estaràs bé, Auggie —em va xiuxiuejar la mare amb totes les seves forces.
Abans que hi pogués afegir res més, el senyor Culet va obrir la porta del seu despatx.
—Passeu, nois —va dir.
I aleshores van entrar dos nens i una nena. Cap dels tres no ens va mirar ni a la mare ni a mi: es van quedar al costat de la porta mirant el senyor Culet com si la seva vida depengués d’allò.
—Moltes gràcies per venir, canalla, sobretot tenint en compte que l’escola no comença fins al mes que ve —va dir el senyor Culet—. ¿Ha anat bé, l’estiu?
Tots van fer que sí amb el cap sense badar boca.
—Molt rebé —va dir el senyor Culet—. Mireu, nois, volia que coneguéssiu l’August, que s’estrenarà aquest curs aquí a l’escola. August, aquests nois són alumnes de la Beecher des que anaven a pàrvuls. És clar que fins ara estaven a l’edifici de primària, però saben perfectament com funciona tot, a secundària. Com que anireu tots a la mateixa classe, he pensat que estaria bé que us coneguéssiu una mica abans que comenci el curs. ¿D’acord? Mireu, nois, aquest és l’August. August, aquest és el Jack Will.
El Jack Will em va mirar i va allargar la mà. Quan l’hi vaig estrènyer va fer un mig somriure i va dir:
—Ei! —i ràpidament va abaixar la mirada.
—Aquest és el Julian —va dir el senyor Culet.
—Ei! —va dir el Julian, i a continuació va fer exactament el mateix que el Jack Will: em va donar la mà, va esforçar-se per somriure i ràpidament va mirar a terra.
—I la Charlotte —va dir el senyor Culet.
La Charlotte tenia els cabells més rossos que he vist mai. No em va allargar el braç, però em va fer hola amb la mà ràpidament i em va somriure.
—Hola, August, molt de gust —va dir.
—Hola —vaig dir mirant a terra. Duia unes Crocs de color verd llampant.
—Molt bé —va dir el senyor Culet ajuntant els palmells molt a poc a poc i sense fer soroll—. He pensat que podríeu portar l’August a fer una volteta per l’escola. ¿Per què no comenceu pel tercer pis? L’aula de tutoria la tindreu allà, serà la 301, em sembla. ¿Senyora G., és la…?
—Aula 301 —va cridar la senyora García des de l’altra habitació.
—Aula 301 —va confirmar el senyor Culet fent que sí amb el cap—. I després li podeu ensenyar el laboratori de ciències i l’aula d’informàtica. En acabat baixeu cap a la biblioteca i passeu per la sala d’actes del segon pis. I porteu-lo també al menjador, és clar.
—¿I a l’aula de música? —va preguntar el Julian.
—Sí, bona idea —va dir el senyor Culet—. August, ¿toques algun instrument?
—No —vaig respondre.
No era precisament el meu fort, tenint en compte que en realitat no tinc orelles. Vaja, sí que en tinc, però no són ben bé unes orelles normals.
—Tant és, igualment potser t’agradarà veure l’aula de música —va fer el senyor Culet—. Tenim una col·lecció fantàstica d’instruments de percussió.
—August, tu sempre has volgut aprendre a tocar la bateria —em va dir la mare perquè la mirés.
Però el serrell em tapava els ulls i en aquell moment estava mirant un tros de xiclet que hi havia enganxat sota la taula del senyor Culet.
—Fantàstic! Molt bé, ¿doncs què us sembla si comenceu a passar? —va fer el senyor Culet—. Torneu d’aquí a… —Va mirar la mare—. Mitja hora, ¿va bé?
Em sembla que la mare va fer que sí amb el cap.
—¿A tu també et sembla bé, August? —em va preguntar a mi.
Jo no vaig contestar.
—¿Et sembla bé, August? —va repetir la mare.
Ara sí que la vaig mirar. Volia que veiés que estava molt enfadat amb ella. Però aleshores li vaig veure la cara i em vaig limitar a fer que sí amb el cap. Semblava més espantada que jo.
Els altres nens ja estaven sortint per la porta, així que els vaig seguir.
—Fins ara —va dir la mare, amb una veu una mica més aguda del normal.
No vaig contestar.