Wonder

Primera part » La sala d’actes

Página 13 de 136

L

a

s

a

l

a

d

’

a

c

t

e

s

Mentre baixàvem cap al segon pis la Charlotte no va parar de parlar en tota l’estona. Ens va explicar la funció que havien fet el curs anterior:

Oliver! Ella feia el paper d’Oliver, tot i que és una nena. Mentre deia això va obrir una porta de doble batent que donava a un auditori immens. Al final de tot hi havia un escenari.

La Charlotte va anar cap a l’escenari fent saltirons. El Julian va arrencar a córrer darrere seu i a mig passadís es va girar.

—Vine! —va cridar fent-me un senyal amb la mà perquè el seguís.

I el vaig seguir.

—Hi havia centenars de persones de públic, aquella nit —va dir la Charlotte. Vaig trigar un segon a adonar-me que encara m’estava parlant d’

Oliver!—. Jo estava supernerviosa. Tenia un paper llarguíssim, i a més moltes cançons per cantar. Era super, superdifícil! —Tot i que m’estava parlant a mi, en realitat gairebé no em mirava—. El dia de l’estrena els meus pares eren al fons de tot de la sala, més o menys on ara hi ha el Jack, però quan s’apaguen els llums no veus el que hi ha tan enrere. I jo anava dient «¿On són els pares? ¿On són els pares?». I aleshores el senyor Resnick, el professor de teatre de l’any passat, em diu: «Charlotte, para de fer-te la diva!». I jo: «Mira que bé!». I aleshores vaig localitzar els meus pares i ja em va passar tot. No em vaig oblidar ni una ratlla.

Vaig notar que mentre ella parlava el Julian em mirava de reüll. Em passa amb molta gent. Es pensen que no sé que m’estan mirant, però ho noto per la posició del cap. Em vaig girar per mirar on havia anat el Jack. S’havia quedat al final de la sala fent cara d’avorrit.

—Cada any fem una funció —va dir la Charlotte.

—No crec que vulgui sortir-hi, Charlotte —va dir el Julian amb sarcasme.

—Pots participar-hi sense sortir-hi —va replicar la Charlotte mirant-me a mi—. Pots ocupar-te de les llums, pots pintar el decorat…

—Oh, sí, que guai! —va dir el Julian com si cantés victòria.

—Però no cal que agafis teatre, d’optativa, si no vols —va dir la Charlotte arronsant-se d’espatlles—. També hi ha dansa, cant coral o banda de música. I també hi ha lideratge.

—Això només ho agafen els empollons —la va interrompre el Julian.

—Julian, ets un desagradable —va dir la Charlotte, la qual cosa va fer riure el Julian.

—Jo agafaré ciències —vaig dir.

—Guai —va dir la Charlotte.

El Julian em va mirar directament.

—Se suposa que ciències és l’optativa més difícil —em va dir—. No t’ho prenguis malament, però si no has anat a l’escola en ta vida, ¿què et fa pensar que de cop i volta seràs prou intel·ligent per fer l’optativa de ciències? A veure, ¿tu has estudiat ciències alguna vegada? Vull dir ciències de debò, no allò dels jocs de química.

—Sí —vaig fer jo.

—Estudiava a casa, Julian! —va dir la Charlotte.

—¿Venien els mestres a casa teva? —va preguntar el Julian estranyat.

—No, li feia les classes la seva mare —va respondre la Charlotte.

—¿És mestra? —va preguntar el Julian.

—¿És mestra, la teva mare? —em va preguntar la Charlotte.

—No —vaig dir jo.

—Doncs així no és una mestra de debò! —va dir el Julian, com si allò demostrés que tenia raó ell—. Dic jo, vaja. Ja em diràs com pot ampartir l’assignatura de ciències algú que en realitat no és mestre!

—Ja veuràs com t’anirà bé —va dir la Charlotte mirant-me.

—Va, anem cap a la biblioteca —va cridar-nos el Jack fent cara d’estar-se avorrint com una ostra.

—¿Per què portes els cabells tan llargs? —em va dir el Julian com si el molestés.

Com que no vaig saber què dir em vaig limitar a arronsar les espatlles.

—¿Et puc fer una pregunta? —va dir.

Vaig tornar a arronsar les espatlles. ¿Que no me n’acabava de fer una?

—¿Què et passa, a la cara? Vull dir que si se’t va cremar en un incendi o què.

—Julian, t’has passat —li va dir la Charlotte.

—No m’he passat —va replicar el Julian—. Només li estic fent una pregunta. El senyor Culet va dir que li podíem preguntar coses, si volíem.

—Però no coses de mala educació —va dir la Charlotte—. A més, va néixer així. Ja ens ho va dir el senyor Culet. Deu ser que no l’escoltaves.

—Sí que l’escoltava! —va replicar el Julian—. Només que he pensat que potser es va cremar en un incendi, a més a més.

—Ostres, Julian, ¿per què no calles? —va dir el Jack.

—Calla tu —li va cridar el Julian.

—Vinga, August —va dir el Jack—. Anem a la biblioteca ja d’una vegada.

Vaig anar cap al Jack i vam sortir de la sala d’actes. Em va aguantar les portes i en el moment de passar pel seu costat em va mirar directament a la cara, com desafiant-me a tornar-li la mirada. I l’hi vaig tornar. Aleshores se’m va escapar un somriure. No sé per què. De vegades, quan tinc la sensació que estic a punt de plorar, de cop em vénen com ganes de riure. Deu ser el que em va passar en aquell moment, perquè vaig somriure gairebé com si estigués a punt de deixar anar una rialleta. El que passa és que tinc la cara d’una manera que la gent que no em coneix gaire de vegades no se n’adona que estic somrient. Les comissures dels llavis no se m’apugen, com les boques de la resta de la gent. Em queda com una ratlla horitzontal. Però, no sé com, el Jack Will va notar que li havia somrigut i em va tornar el somriure.

—El Julian és un imbècil —em va xiuxiuejar abans que arribessin el Julian i la Charlotte—. Però hauràs de parlar, tio.

Això últim ho va dir molt seriós, com si estigués intentant ajudar-me. Vaig fer que sí amb el cap mentre se’ns afegien el Julian i la Charlotte. Ens vam quedar tots callats un segon, com fent que sí amb el cap i mirant a terra. Aleshores vaig aixecar la vista per mirar el Julian.

—Per cert, es diu

impartir, i no

ampartir.

—¿Es pot saber de què parles?

—Fa un moment has dit

ampartir —vaig respondre.

—Jo no ho he dit, això.

—Sí que ho has dit —va confirmar la Charlotte assentint amb el cap—. Has dit que com podia ampartir ciències algú que no és mestre. Jo ho he sentit.

—Que et dic que no —va insistir ell.

—Deixem-ho estar —va fer el Jack—. Anem.

—Sí, això mateix, anem —va dir la Charlotte seguint-lo escales avall cap al pis de baix.

Jo vaig fer un pas endavant per seguir-la, però aleshores el Julian se’m va plantar al davant. Per poc que no caic.

—Ui, perdona —em va dir.

Però per la manera com em va mirar ja es veia que no li sabia gens de greu.

Ir a la siguiente página