Wonder
Primera part » A casa
Página 15 de 136
A
c
a
s
a
Abans d’arribar a la primera travessia la mare em va dir:
—¿Què, com ha anat? ¿T’ha agradat?
—Ara no, mare. Quan arribem a casa —vaig dir jo.
Així que vam entrar per la porta vaig anar corrents a la meva habitació i em vaig deixar caure al llit. La mare no devia entendre què em passava, i segurament no ho entenia ni jo. Estava molt trist i al mateix temps una miqueta content, una mica com aquelles ganes de plorar i de riure alhora.
La meva gossa, la Daisy, em va seguir a l’habitació, va saltar al llit i em va començar a llepar tota la cara.
—¿Què fa la meva princesa? —vaig dir fent la mateixa veu que el pare—. ¿Què fa la meva princesa?
—¿Què et passa, rei? —va dir la mare.
Es volia asseure al meu costat, però la Daisy acaparava tot el llit.
—¿Em deixes lloc, Daisy? —Li va donar un copet amb el colze perquè s’apartés—. ¿Que no s’han portat bé amb tu, aquells nens, Auggie?
—I tant —vaig mentir només a mitges—. S’han portat molt bé.
—¿Però han sigut amables? El senyor Culet ja no sabia com dir-me quins nens tan macos que eren.
—Ja —vaig fer, però vaig continuar mirant només a la Daisy, fent-li petons al nas i fregant-li l’orella fins que va fer allò de gratar-se amb la pota del darrere com si tingués puces.
—Aquest Julian semblava molt simpàtic —va dir la mare.
—Apa!, era el menys simpàtic de tots. En canvi el Jack m’ha caigut bé. Ell sí que ha sigut molt simpàtic. Jo em pensava que es deia Jack Will, però es veu que només es diu Jack.
—Doncs potser els confonc. ¿El que tenia els cabells foscos i pentinats endavant qui era?
—El Julian.
—¿I no era simpàtic?
—No, gens.
—Oh! —I després de pensar-hi un moment va dir—: Ja, ¿o sigui que és d’aquells nens que es comporten d’una manera diferent davant dels adults que davant de nens?
—Suposo que sí.
—Oh, em posen negra, aquests —va respondre fent que sí amb el cap.
—Va i em diu: «¿I què et passa, a la cara, August?» —vaig dir sense deixar de mirar la Daisy—. «¿Se’t va cremar en un incendi o què?».
La mare no va dir res. Quan vaig aixecar el cap per mirar-la, vaig veure que estava indignada.
—No ho ha dit amb mala fe —vaig dir de seguida—. Només per saber-ho.
Va fer que sí amb el cap.
—Però el Jack m’ha caigut molt bé —vaig fer—. Li ha dit: «Calla, Julian». I la Charlotte també: «T’has passat, Julian».
La mare va tornar a fer que sí amb el cap. Es va prémer el front amb els dits com si intentés fer-se passar el mal de cap.
—Em sap molt de greu, Auggie —va dir fluixet.
Tenia les galtes com un tomàquet.
—No passa res, mare, de debò.
—No cal que hi vagis, a l’escola, si no vols, rei.
—Sí que hi vull anar —vaig dir.
—Auggie…
—De debò, mare. Que sí que hi vull anar —i era veritat.