Wonder
Primera part » Els nervis del primer dia
Página 16 de 136
E
l
s
n
e
r
v
i
s
d
e
l
p
r
i
m
e
r
d
i
a
Sí, reconec que el primer dia d’escola estava tan nerviós que més que pessigolles a la panxa hi tenia tot un exèrcit de formigues anant amunt i avall. Suposo que el pare i la mare també devien estar una mica nerviosos, però davant meu feien veure que estaven emocionadíssims, vinga fer-nos fotos a la Via i a mi abans de sortir de casa, perquè per la Via també era el primer dia d’institut.
Fins pocs dies abans no vam saber segur si aniria o no a escola. Després d’aquella visita la mare i el pare s’havien canviat els papers amb la qüestió de si havia d’anar-hi o no. Ara era la mare qui deia que no hi havia d’anar, i el pare qui deia que sí. El pare em va dir que estava molt orgullós de com havia portat la situació amb el Julian, i que m’estava convertint en un valent. També vaig sentir que li deia a la mare que ara veia molt clar que ella tenia raó. Però em sembla que la mare ja no ho veia tan clar. Quan va arribar el dia i el pare li va dir que hi aniríem tots junts, que com que els venia de camí cap al metro la Via i ell també m’acompanyarien fins a l’escola, la mare es va treure un pes de sobre. I jo una mica també.
Tot i que la Beecher és a poques travessies de casa, només hi havia passat un parell de vegades. En general, intento evitar carrers on hi hagi molts nens pul·lulant. A la nostra illa de cases tothom em coneix i jo conec a tothom. Em sé de memòria cada totxo, cada tronc d’arbre i cada esquerda de la vorera. Em conec la senyora Grimaldi, una dona que es passa el dia asseguda davant de la finestra, i l’home gran que es passeja amunt i avall del carrer xiulant com un ocell. Conec la botiga de la cantonada on la mare ens compra els panets, i les cambreres de la cafeteria, que sempre que em veuen em diuen «tresor» i em donen piruletes. M’encanta el meu barri, i per això se’m feia tan estrany anar caminant per aquells carrers amb la sensació que de cop i volta tot era nou. L’avinguda Amesfort, un carrer que hi he passat milers de vegades, em semblava completament diferent. Estava plena de gent que no havia vist mai, esperant l’autobús o empenyent un cotxet.
Vam travessar l’avinguda Amesfort i vam pujar per Heights Place: La Via anava al meu costat, com sempre, i el pare i la mare darrere nostre. Així que vam girar la cantonada vam veure tot de nens davant de l’escola. N’hi havia centenars, parlant en grupets i rient o drets al costat dels seus pares, que estaven parlant amb altres pares. Jo no aixecava el cap per res.
—Tothom està igual de nerviós que tu —em va dir la Via a l’orella—. Pensa que és el primer dia per tothom, ¿entesos?
El senyor Culet saludava els alumnes i els pares davant de l’entrada.
Haig de reconèixer que fins aleshores no havia passat res dolent. Ningú se m’havia quedat mirant. Ni tan sols semblava que em veiessin. Només una vegada vaig aixecar la vista i vaig veure unes nenes que miraven cap a mi i es xiuxiuejaven alguna cosa tapant-se la boca amb la mà, però quan van veure que les mirava van apartar la vista.
Vam arribar a la porta.
—Doncs ja hi som, milhomes —va dir el pare posant-me les mans a les espatlles.
—Que tinguis un primer dia fantàstic. T’estimo —va dir la Via fent-me un petonàs a la galta.
—Igualment.
—T’estimo, Auggie —em va dir el pare fent-me una abraçada.
—Adéu.
Aleshores em va abraçar la mare, però vaig veure que estava a punt de plorar, i com que llavors sí que hauria passat molta vergonya, li vaig fer una abraçada molt ràpida i molt forta, vaig girar cua i vaig entrar a dins.