Wonder
Primera part » De l’u al deu
Página 23 de 136
D
e
l
’
u
a
l
d
e
u
La mare té la mania de demanar-me que puntuï les coses en una escala de l’u al deu. Tot va començar quan em van operar de la mandíbula i no podia parlar perquè tenia la boca immobilitzada amb filferro. M’havien tret un tros d’os del maluc i me l’havien posat a la barbeta perquè semblés més normal, o sigui que em feia mal en una pila de llocs. La mare m’assenyalava un dels punts que tenia embenats i jo havia d’aixecar els dits per ensenyar-li si em feia molt de mal o poc. Un volia dir que poquet. Deu volia dir que moltíssim. Així, després, quan el metge passava fent la ronda, li podia dir si havien d’ajustar alguna dosi o el que fos. De vegades la mare era boníssima llegint-me el pensament.
Després d’allò ens va quedar el costum de fer això de l’escala de l’u al deu per qualsevol cosa que fes mal. Per exemple: si tenia mal de gola, em preguntava: ¿De l’u al deu? I jo deia: «tres», o el que fos.
Quan va arribar l’hora de plegar vaig sortir buscant la mare, que m’estava esperant a l’entrada principal, com tots els altres pares o cangurs. El primer que va dir després de fer-me una abraçada va ser:
—¿Què, de l’u al deu, com ha anat?
—Cinc —vaig dir arronsant les espatlles, i de seguida vaig veure que es quedava parada.
—Ostres —va dir fluixet—. Doncs ha anat millor i tot del que m’esperava.
—¿Anem a buscar la Via?
—Avui la recull la mare de la Miranda. ¿Vols que et porti la motxilla, rei?
Havíem començat a caminar entre la multitud de nens i pares. Molts ja s’havien fixat en mi i m’assenyalaven «dissimuladament».
—No cal —vaig dir.
—Fa pinta de pesar molt, Auggie —i em va agafar la nansa per posar-se-la ella.
—Mare! —vaig fer jo prenent-l’hi de les mans.
I mentre travessàvem la gentada li vaig passar al davant.
—Fins demà, August! —Era la Summer, que anava en direcció contrària.
—Adéu, Summer —li vaig dir fent-li adéu amb la mà.
Tan bon punt vam travessar el carrer i vam deixar enrere tota la gentada, la mare em va dir:
—¿Qui era, aquesta nena, Auggie?
—La Summer.
—¿Va a classe amb tu?
—És que en tinc moltes, de classes.
—¿Doncs va a
alguna classe amb tu? —va dir la mare.
—No.
La mare va esperar que li expliqués alguna cosa més, però jo no tenia ganes de parlar.
—¿Així ha anat bé? —va dir. Es notava que volia fer-me milers de preguntes—. ¿Tothom ha estat simpàtic? ¿T’han agradat els mestres que t’han tocat?
—Sí.
—¿I com ha anat amb els nens que vas conèixer la setmana passada? ¿Han sigut simpàtics?
—Normal. El Jack ha passat molta estona amb mi.
—Me n’alegro, rei. ¿I amb aquell tal Julian?
Em va venir al cap aquell comentari sobre el Darth Sidious. Semblava que hagués passat un segle.
—Normal.
—¿I aquella nena rossa, com es deia?
—La Charlotte. Mare, ja t’he dit que tothom ha sigut simpàtic.
—D’acord, d’acord… —va respondre la mare.
Sincerament, no sé per què estava com enfadat amb la mare, però ho estava. Vam travessar l’avinguda Amesfort i no va dir res més fins que vam girar per agafar el carrer de casa.
—Així, ¿com l’has conegut, la Summer, si no aneu junts a cap classe? —va dir la mare.
—Ens hem assegut junts a l’hora de dinar —vaig dir.
Jo havia començat a passar-me una pedra d’un peu a l’altre com si fos una pilota de futbol, i quan se m’escapava corria a buscar-la per la vorera.
—Sembla molt simpàtica.
—Sí que ho és.
—I molt guapa —va dir la mare.
—Sí, ja ho sé —vaig contestar—. Som com la Bella i la Bèstia.
No em vaig esperar a veure la reacció de la mare. Vaig començar a córrer per la vorera per atrapar la pedra. L’havia llançat tan endavant com havia pogut.