Wonder
Primera part » Padawan
Página 24 de 136
P
a
d
a
w
a
n
Aquella nit em vaig tallar la treneta que duia al clatell. El primer d’adonar-se’n va ser el pare.
—Que bé! —va dir—. No m’havia agradat mai!
La Via no se’n sabia avenir, que me l’hagués tallat.
—Havies trigat anys a deixar-te-la créixer! —va dir gairebé com si estigués enfadada—. ¿Per què te l’has tallat?
—No ho sé —vaig respondre.
—¿Algú se n’ha rigut?
—No.
—¿Li has dit al Christopher que te la pensaves tallar?
—Però si ja no som ni amics!
—No és veritat —va replicar—. No em puc creure que te l’hagis tallat així com així —va afegir fent-se la repel·lent, i tot seguit va sortir de la meva habitació gairebé donant un cop de porta.
Quan ja feia una estona que estava estirat al llit amb la Daisy va venir el pare a dir-me bona nit. Va apartar la Daisy suaument i es va estirar al meu costat a sobre del cobrellit.
—A veure, Auggie Doggie —va dir—, ¿de debò que has tingut un bon dia?
Per cert, em diu així per uns dibuixos que feien antigament on sortia un gosset salsitxa que es deia Auggie Doggie. Me’ls va comprar a l’eBay quan tenia uns quatre anys i els vam veure moltes vegades, sobretot a l’hospital. Ell em deia a mi Auggie Doggie i jo li deia a ell «papi estimat», que és com li deia el cadell al pare gos salsitxa.
—Que sí, que ha anat tot bé —vaig insistir fent que sí amb el cap.
—És que has estat tan callat tota l’estona!
—Deu ser perquè estic cansat.
—¿Ha sigut un dia llarg, oi?
Vaig fer que sí amb el cap.
—¿Però de debò que ha anat bé?
Vaig tornar a fer que sí. Ell no va dir res més, així que al cap d’uns quants segons vaig dir:
—Bé no, superbé.
—M’alegro de sentir-ho, Auggie —va dir fluixet mentre em feia un petó al front—. Així doncs, sembla que la mare la va encertar quan va dir que havies d’anar a escola.
—Sí. Però si jo volgués, podria deixar d’anar-hi, ¿oi?
—Sí, aquest era el pacte —va respondre—. Tot i que suposo que també dependria de per què decidissis deixar d’anar-hi, ja ho saps. Ens ho hauries d’explicar. Hauries de parlar amb nosaltres i explicar-nos com et sents i si ha passat alguna cosa dolenta. ¿Entesos? ¿Em promets que ens ho explicaràs?
—Sí.
—¿Oi que no et fa res que et faci una pregunta? ¿Que estàs enfadat amb la mare? Has estat de morros amb ella tota la tarda. Auggie, tu ja saps que jo sóc tan culpable d’haver-te enviat a escola com ella.
—No, és més culpa seva que teva. La idea va ser seva.
Just en aquell moment la mare va picar a la porta i va treure el cap a l’habitació.
—Només vinc a dir bona nit —va dir. Per un moment em va semblar que li feia una mica de vergonya.
—Hola, mami —va dir el pare agafant-me la mà i fent-li hola.
—M’han dit que t’has tallat la treneta —em va dir la mare asseient-se al llit al costat de la Daisy.
—No n’hi ha per tant —vaig afanyar-me a respondre.
—Jo no ho he pas dit, això —va dir la mare.
—¿Per què no l’acotxes tu, aquesta nit? —li va dir el pare incorporant-se—. Tinc una mica de feina. Bona nit, fillet del meu cor. —Això també era part del ritual Auggie Doggie, tot i que jo no estava d’humor per dir «bona nit, papi meu estimat»—. Estic molt orgullós de tu —va dir el pare posant-se dret.
El pare i la mare sempre feien torns per ficar-me al llit. Ja sé que era una mica infantil per part meva, però què vols fer-hi.
—¿Hi vas tu, a mirar què fa la Via? —va dir-li la mare mentre s’estirava al meu costat.
El pare es va aturar abans d’arribar a la porta i es va girar cap a nosaltres.
—¿Què li passa, a la Via?
—Res —va dir la mare—. Almenys que jo sàpiga. Però ja se sap, el primer dia d’institut és el primer dia d’institut…
—Mmm… —va fer el pare, i aleshores em va assenyalar amb el dit i fent-me l’ullet va dir—: No hi ha qui pari, amb aquests nens!
—No ens avorrim mai —va dir la mare.
—No ens avorrim mai —va repetir el pare—. Bona nit, parella.
Així que es va tancar la porta, la mare va agafar el llibre que m’havia estat llegint aquelles dues últimes setmanes. Em va treure un pes de sobre, perquè em temia que voldria «parlar», i no em venia gens de gust. Però pel que es veia ella tampoc tenia ganes de parlar. Es va limitar a començar a passar pàgines fins que va trobar la pàgina on ho havíem deixat. Estàvem a la meitat d’
El Hòbbit.
—Pareu!, pareu! —cridà en Thorin; però ja era massa tard, els nans, excitats, havien malbaratat les darreres fletxes, i ara els arcs que en Beorn els havia donat eren inservibles.
Aquella nit formaren una colla ben desesperançada, i el desconsol encara s’accentuà més els dies següents. Havien travessat el riu encantat; però de l’altra banda, aquell viarany semblava fer les mateixes giragonses que abans, i al bosc no podien constatar cap canvi.
No em feu dir per què, però de cop i volta vaig començar a plorar.
La mare va deixar estar el llibre i em va embolcallar amb els seus braços. No semblava gens estranyada de veure’m plorar.
—No passa res —em va dir molt fluixet a l’orella—. Tot anirà bé.
—¿Em perdones? —vaig dir entre sanglots.
—Xxxt —em va dir eixugant-me les llàgrimes amb el dors de la mà—. No t’haig de perdonar de res.
—¿Per què haig de ser tan lleig, mare? —vaig xiuxiuejar.
—No, amor meu, tu no ets lleig…
—Sí que ho sóc.
Em va fer petons per tota la cara. En aquests ulls mal posats que tinc. En aquestes galtes que sembla que me les hagin enfonsat d’un cop de puny. En aquesta boca de tortuga.
Em va dir paraules tendres que jo sé que eren per ajudar-me, però les paraules no em poden canviar aquesta cara.