Wonder
Primera part » Desperteu-me quan s’acabi setembre
Página 25 de 136
D
e
s
p
e
r
t
e
u
-
m
e
q
u
a
n
s
’
a
c
a
b
i
s
e
t
e
m
b
r
e
Tot el que quedava de setembre va ser dur. Jo no estava acostumat a llevar-me tan d’hora. No sabia ni què eren els deures. I a final de mes vaig tenir el primer examen. Mai no feia exàmens, quan m’ensenyava la mare. A més ja no tenia temps lliure, i això tampoc m’agradava. Abans podia jugar sempre que volia, però ara em feia l’efecte que sempre havia de fer una cosa o altra per l’escola.
I al principi ser a l’escola era horrible. Cada nova classe era una nova ocasió perquè els altres nens «fessin esforços per no mirar-me». Em miraven dissimuladament des de darrere del quadern o quan es pensaven que no mirava. Feien una volta gegant per evitar topar amb mi, com si els pogués encomanar algun microbi, com si la meva cara fos contagiosa.
Als passadissos, plens de gom a gom, la meva cara sempre agafava desprevingut algun nen despistat que potser no havia sentit a parlar de mi. Aleshores el nen en qüestió feia aquell soroll que fas quan agafes aire per ficar-te sota l’aigua, com una mena d’«Up!». Durant les primeres setmanes això em passava quatre o cinc cops al dia: a les escales, davant dels armariets, a la biblioteca. Cinc-cents nens, hi havia a l’escola: tard o d’hora, en algun moment o altre, tots em veurien la cara. Al cap d’uns quants dies em vaig adonar que havia corregut la veu sobre mi, perquè de tant en tant enxampava algun nen clavant un cop de colze al company quan passaven pel meu costat, o xiuxiuejant amb la boca tapada quan jo passava. El que deien, exactament, no ho sé; i més m’estimo no imaginar-m’ho.
No vull dir que ho fessin amb mala intenció, tampoc: no hi va haver ningú que es rigués de mi ni que em fes sorolls estranys ni res d’això. Només feien les tonteries que fan tots els nens. Ja ho sé. Em venien ganes de dir alguna cosa com ara: No patiu, ja sé que sóc estrany, però em podeu mirar, que no mossego. Home, si un dia de cop i volta es matriculés a l’escola un wookiee, a mi també em cridaria l’atenció, segurament també me’l miraria una mica! I si me’l trobés i en aquell moment anés amb el Jack o la Summer, potser també els diria molt fluixet: «Ei, mira, el wookiee». I si el wookiee m’enxampés dient això, entendria que no ho havia dit amb mala intenció. Que m’havia limitat a constatar que era un wookiee.
Els meus companys de classe van trigar una setmana a acostumar-se a la meva cara. Aquests els veia cada dia a totes les classes.
La resta de nens del meu curs van trigar unes dues setmanes a acostumar-s’hi. Aquests els veia al menjador, al pati, a educació física, a música, a la biblioteca i a informàtica.
La resta de nens de l’escola van trigar un mes. Eren els nens dels altres cursos. Alguns eren nens grans. N’hi havia que duien uns pentinats estranyíssims. N’hi havia que duien arracades al nas. N’hi havia que tenien grans. Però cap que se m’assemblés.