Wonder
Primera part » Pomes
Página 28 de 136
P
o
m
e
s
El meu aniversari és el 10 d’octubre: M’agrada la data del meu aniversari: 10/10. Hauria sigut la pera que hagués nascut a les deu i deu en punt del matí o del vespre, però no. Vaig néixer a la mitjanit tocada. Però tot i així trobo que la data del meu aniversari mola molt.
Normalment faig una festeta a casa, però aquest any li vaig preguntar a la mare si podíem fer una festa com Déu mana a la bolera. La mare no s’ho esperava, però es va posar contenta. Em va preguntar qui volia convidar de la meva classe, i jo vaig dir que tothom i a més a més la Summer.
—Són una pila de nens, Auggie —va dir la mare.
—Hi haig de convidar tothom, perquè no vull que ningú s’endugui una desil·lusió si arriba a saber que hi ha nens que hi estan invitats i ell no, ¿ho entens?
—D’acord —va consentir la mare—. ¿I també hi vols convidar aquell nen que et va dir allò de «què et passa a la cara»?
—Sí, pots invitar el Julian, també —vaig respondre—. Ostres, mare, potser que te n’oblidis ja, d’allò!
—Sí, tens raó.
Al cap d’un parell de setmanes vaig preguntar a la mare qui vindria a la festa, i em va dir:
—El Jack Will, la Summer, el Reid Kingsley i tots dos Maxs. I n’hi ha un parell més que han dit que miraran d’arribar-hi.
—¿Com qui?
—La mare de la Charlotte diu que la Charlotte té una actuació de dansa el mateix dia una mica abans, però que intentarà venir a la festa si té temps. I la mare del Tristan diu que si de cas vindrà després del partit de futbol.
—¿I ja està? —vaig fer jo—. Tot plegat… cinc persones.
—Són més de cinc persones, Auggie. Em sembla que molta gent ja tenia altres plans —va replicar la mare.
Érem a la cuina. La mare m’estava tallant una de les pomes que acabàvem de comprar a les paradetes dels pagesos en trossets diminuts perquè me la pogués menjar.
—¿Quina mena de plans? —vaig preguntar.
—Jo què sé, Auggie. Vam enviar les invitacions una miqueta tard.
—¿Però què t’han dit, per exemple? ¿Quina excusa t’han donat?
—Cadascú m’ha donat una excusa diferent, Auggie. —La mare començava a impacientar-se—. De debò, rei, ¿quina importància té, quina excusa m’hagin donat? La gent té altres plans i ja està.
—¿Quina excusa t’ha donat el Julian? —vaig preguntar.
—Doncs mira, precisament la seva mare és l’única que no ha contestat —va dir mirant-me—. Ja se sap que els testos s’assemblen a les olles.
Vaig riure perquè em pensava que era una broma, però aleshores em vaig adonar que no ho era.
—¿I això què vol dir? —vaig preguntar.
—Deixem-ho estar. Va, vés a rentar-te les mans per menjar-te la poma.
Al final va ser una festa d’aniversari molt més petita del que em pensava, però igualment va ser una passada. De l’escola van venir el Jack, la Summer, el Reid, el Tristan i els dos Maxs, i a més a més el Christopher, que va venir des de Bridgeport amb els seus pares. I l’oncle Ben. I la tieta Kate i l’oncle Po també van venir en cotxe des de Boston. Els iaios no, perquè se n’havien anat a Florida a passar l’hivern. Va ser molt divertit perquè tots els grans també van acabar jugant a bitlles a la pista del costat, i a mi em va fer l’efecte que érem molta colla celebrant el meu aniversari.