Wonder
Primera part » Halloween
Página 29 de 136
H
a
l
l
o
w
e
e
n
L’endemà a l’hora de dinar la Summer em va preguntar de què em disfressaria per Halloween. No cal dir que hi havia estat pensant des del Halloween de l’any anterior, així que ho tenia claríssim.
—De Boba Fett.
—¿Ja ho saps, que el dia de Halloween pots venir a l’escola disfressat?
—¿De debò? No ho sabia!
—Sempre que sigui una disfressa políticament correcta.
—¿Què vols dir: que no hi hagi pistoles ni coses d’aquestes?
—Exacte.
—¿I un blàster?
—Jo diria que un blàster és una pistola, Auggie.
—Quina pena… —vaig dir fent que no amb el cap, perquè el Boba Fett porta un blàster.
—Almenys ara ja no hem de venir disfressats d’algun personatge de llibre. A primària sí. L’any passat vaig venir de la Malvada Bruixa de l’Oest del
Mag d’Oz.
—Això és una pel·li, i no un llibre.
—Què dius! —va replicar la Summer—. Primer va ser un llibre! De fet és un dels meus llibres favorits. El meu pare me’l llegia cada nit quan anava a primer.
La Summer, quan parla, sobretot si està molt emocionada pel que sigui, entretanca els ulls com si estigués mirant directament cap al sol.
Durant el dia gairebé no ens veiem, perquè només anem junts a llengua, però des del primer dia de curs que cada dia hem dinat junts tots dos sols a la taula estiuenca.
—¿I tu, de què vindràs disfressada? —li vaig preguntar.
—Encara no ho sé. Sé de què m’agradaria anar, però em sembla que pot quedar una mica friqui. És que aquest any el grup de la Savanna ni es disfressen. Troben que som massa grans per disfressar-nos per Halloween.
—¿Què? Quina tonteria!
—¿Ja ho sé, d’acord?
—Em pensava que no et preocupava el que pensin aquestes nenes.
Es va arronsar d’espatlles i va fer un glop molt llarg de llet.
—¿I de què és, aquesta disfressa friqui que et vols posar? —li vaig preguntar amb un somriure.
—¿Em promets que no riuràs? —Va arquejar les celles arronsant les espatlles, una mica avergonyida—. D’unicorn.
Jo vaig somriure i vaig abaixar el cap per mirar el bocata.
—Ei, m’has promès que no riuries! —va dir rient.
—D’acord, d’acord —vaig dir—. Però tens raó: és molt friqui.
—Ja ho sé —va admetre—, però ho tinc tot pensat: em faré el cap de paper maixé, la banya la pintaré de color daurat i la crina també la faré daurada… Quedarà guapíssim.
—Ja —vaig dir arronsant les espatlles—. Doncs fes-ho. ¿Què t’importa, el que diguin els altres?
—Potser el que faré serà dur-lo només per la rua —va dir fent petar els dits—. I a l’escola podria anar de gòtica. Sí, exacte, faré això.
—No sona malament —vaig reconèixer.
—Gràcies, Auggie —va dir rient—. ¿Saps el que més m’agrada de tu? Que tinc la impressió que et puc explicar qualsevol cosa.
—¿De debò? —vaig fer jo aixecant el dit polze—. Que guai!