Wonder
Primera part » El toc del formatge
Página 31 de 136
E
l
t
o
c
d
e
l
f
o
r
m
a
t
g
e
No fa gaire vaig notar que tot i que la gent ja s’havia començat a acostumar a mi, en realitat ningú em tocava. Al principi no me n’adonava, perquè tampoc és que els nens vagin per l’escola tocant-se els uns als altres tota l’estona, a secundària. Però dijous passat, a classe de dansa, o sigui, la que menys m’agrada de totes, la senyora Atanabi, la mestra, li va dir a la Ximena Chin que fes parella amb mi. A veure, no és que jo hagi vist mai ningú en ple «atac de pànic», però n’he sentit a parlar, i estic convençut que el que va tenir la Ximena aquell dia va ser un atac de pànic. Es va posar nerviosíssima i superpàl·lida i de cop va començar a suar, i aleshores va sortir amb no sé quina excusa perquè la deixessin anar al lavabo. De tota manera la senyora Atanabi li va salvar la vida, perquè al final va decidir no fer-nos ballar en parella.
A més, ahir, a l’optativa de ciències, vam fer aquell experiment tan guai de les pólvores misterioses que has de dir si una substància és un àcid o una base. Cadascú havia d’escalfar les seves pólvores misterioses en una placa calefactora i observar què passava, així que estàvem tots apilotats al voltant de la placa amb el quadern a la mà. A veure: en total hi ha vuit nens, que fan aquesta optativa, i set estaven atapeïts com sardines tots a la mateixa banda, mentre que a l’altre costat de la placa calefactora només n’hi havia un, concretament jo, més ample que ningú. No cal dir que vaig adonar-me’n perfectament; l’únic que desitjava era que no se n’adonés la senyora Rubin, perquè no volia que digués res. Però no cal dir que se’n va adonar, i no cal dir que sí que va dir alguna cosa.
—Nens, teniu la tira de lloc en aquesta banda. Tristan, Nino, passeu cap aquí —va dir, i el Tristan i el Nino van passar de seguida a la meva banda.
Que consti que el Tristan i el Nino sempre han sigut simpàtics amb mi. Potser supersimpàtics no (vull dir que no és que em vinguin a buscar), però sempre m’han tractat bé. I ni tan sols van fer mala cara, quan la senyora Rubin els va dir que es posessin al meu costat, i això que hi ha molts nens que sí que fan mala cara, quan es pensen que no miro. El cas és que tot va anar més o menys bé fins que les pólvores misterioses del Tristan van començar a fondre’s. Aleshores va anar a treure el paper de plata de la placa calefactora just en el mateix moment que es començaven a fondre les meves pólvores, també, i és clar, jo també vaig anar a treure-les, i aleshores la meva mà va tocar sense voler la seva durant una mil·lèsima de segon. El Tristan va enretirar la mà tan ràpid que li va caure el paper a terra i a més a més tots els que encara hi havia a la placa.
—Tristan! —va cridar la senyora Rubin.
Però al Tristan tant se li’n donava, que les pólvores s’haguessin escampat per terra o que s’hagués esguerrat l’experiment. En l’únic que pensava era a córrer cap a la pica per rentar-se les mans com abans millor. Aquí va ser quan vaig veure clar que als nens de la meva escola els passava alguna cosa si em tocaven.
Em sembla que deu ser alguna cosa com allò del formatge del
Diari del Greg. Els nens que surten en aquesta història tenen molta por d’encomanar-se alguna cosa si toquen un tros de formatge podrit que hi ha enganxat a la pista de bàsquet. A la meva escola el tros de formatge podrit sóc jo.