Wonder
Primera part » Fantasma Sanguinolent
Página 33 de 136
F
a
n
t
a
s
m
a
S
a
n
g
u
i
n
o
l
e
n
t
Haig de reconèixer que aquell matí anar cap als armariets caminant pel passadís va ser una experiència única. Tot es veia diferent. Jo era diferent. En lloc de caminar com sempre amb el cap baix, intentant que ningú em veiés, aquell dia anava amb el cap alt mirant al meu voltant. Volia que em veiessin. Un nen que portava una disfressa clavada a la meva, amb la mateixa màscara de fantasma que li rajava sang vermella de mentida, em va xocar la mà quan ens vam creuar a les escales. No tinc ni idea de qui era, i ell no tenia ni idea de qui era jo, i per un moment em vaig preguntar si hauria fet el mateix si hagués sabut que qui hi havia sota la màscara era jo.
Començava a pensar que aquell dia seria un dels dies més importants de tota la història de la meva vida, fins que vaig arribar a l’aula de tutoria. La primera disfressa que vaig veure a l’entrar va ser la de Darth Sidious. Era una d’aquestes màscares de cautxú tan realistes, amb una caputxa negra supergran sobre el cap i una bata negra molt llarga. De seguida vaig saber que era el Julian, és clar. Devia haver canviat d’idea a última hora perquè es pensava que jo aniria de Jango Fett. Estava parlant amb dues mòmies que devien ser el Miles i el Henry, i cada dos per tres miraven cap a la porta com si estiguessin esperant que arribés algú. Jo sabia que la persona que estaven esperant no era el Fantasma Sanguinolent. Era el Boba Fett.
Estava a punt d’asseure’m al meu lloc de sempre, però, no sé per què, vaig anar cap a una taula que hi havia a prop seu i vaig poder sentir el que deien.
Una de les mòmies deia:
—És que són clavats!
—Sobretot aquesta part d’aquí… —va respondre la veu del Julian tocant-se les galtes i els ulls de la màscara de Darth Sidious.
—En realitat s’assembla més a un d’aquells caps que els han reduït —va dir la mòmia—. ¿No n’heu vist mai cap? Són clavats a ell.
—Doncs jo li trobo cara d’orc.
—Ostres, sí!
—Jo, si tingués aquella cara —va dir la veu del Julian mig rient—, us ho juro, aniria sempre amb la cara tapada amb una caputxa.
—Hi he pensat molt —va dir la segona mòmia molt seriosa—, i jo crec que… jo crec que si tingués aquella cara, em suïcidaria.
—Apa! —va fer el Darth Sidious.
—Que sí, de debò —va insistir la mòmia—. No podria suportar mirar-me cada dia al mirall i veure’m així. Seria horrible. I que sempre se’m quedés mirant tothom.
—¿Doncs com és que vas sempre amb ell? —va preguntar el Darth Sidious.
—No ho sé —va respondre la mòmia—. El Culet em va demanar que anés amb ell a principi de curs i els devia dir a tots els mestres que ens posessin junts a totes les classes o alguna cosa així.
La mòmia es va arronsar d’espatlles. Jo sabia perfectament de qui era, aquell gest, és clar. Sabia perfectament de qui era, aquella veu. I també sabia que necessitava fugir d’allà. Però em vaig quedar on era i vaig esperar que el Jack Will acabés de dir el que estava dient.
—El que vull dir és que, si em segueix a tot arreu, ¿què se suposa que haig de fer?
—Treure-te’l de sobre —va dir el Julian.
No sé què va respondre el Jack, perquè vaig sortir de la classe abans que ningú arribés a saber que havia estat allà dins. La cara em cremava mentre baixava les escales. Em rajava la suor sota la disfressa. Vaig començar a plorar. No ho podia evitar. Em queien unes llàgrimes tan grosses que gairebé no hi veia, però com que anava caminant amb la màscara posada no me les podia eixugar. Buscava un lloc diminut per ficar-me dins i desaparèixer. Desitjava trobar un forat per on pogués caure: un foradet negre que se m’empassés.