Wonder
Primera part » Noms
Página 34 de 136
N
o
m
s
Nen rata. Esguerro. Monstre. Freddy Krueger. E.T. Repugnant. Cara de llangardaix. Mutant. Sé que em diuen de moltes maneres. He estat a prou parcs per saber que els nens poden ser molt cruels. Ja ho sé, tot això ja ho sé.
Vaig acabar al lavabo del segon pis. No hi havia ningú perquè ja havia començat la primera hora i tothom era a classe. Vaig tancar la porta del vàter, em vaig treure la màscara i vaig plorar i plorar no sé quanta estona. Després me’n vaig anar a la infermeria i vaig dir que tenia mal de panxa, que a més era veritat, perquè em sentia com si m’haguessin clavat un cop de peu als budells. La infermera Molly va trucar a la mare i em va fer estirar al sofà que hi havia al costat de la seva taula. Al cap de quinze minuts la mare era a la porta.
—Amor meu! —va dir mentre venia a abraçar-me.
—Hola —vaig mussitar. No volia que comencés a fer-me preguntes encara.
—¿Tens mal de panxa? —va preguntar-me mentre em posava automàticament la mà al front per veure si tenia febre.
—Diu que té ganes de vomitar —va dir la infermera Molly mirant-me amb uns ulls molt dolços.
—I també tinc mal de cap —vaig dir amb un fil de veu.
—Deu ser alguna cosa que has menjat —va dir la mare amoïnada.
—Es veu que corre un virus de panxa —va dir la infermera Molly.
—Vaja! —va dir la mare arquejant les celles i fent que no amb el cap.
Em va ajudar a posar-me dret.
—¿Vols que truqui a un taxi o et veus amb cor d’anar caminant fins a casa?
—Puc caminar.
—Això sí que és un nen valent —va dir la infermera Molly donant-me un copet a l’esquena quan ja anàvem cap a la porta—. Si vomita o li puja la febre, truqui al metge.
—No pateixi —va fer la mare donant-li la mà—. Moltes gràcies per cuidar-lo.
—Ha sigut un plaer —va fer la infermera Molly posant-me la mà sota la barbeta i alçant-me el cap—. Cuida’t, ¿d’acord?
Vaig assentir amb el cap i vaig dir gràcies molt fluixet. La mare i jo vam fer tot el camí fins a casa abraçats. No li vaig explicar res del que havia passat, i més tard, quan em va preguntar si em trobava prou bé per anar a fer el Dónes o pagues després de l’escola, li vaig dir que no. Es va quedar molt amoïnada, perquè sabia que m’encanta anar picant a les portes de les cases demanant caramels.
Vaig sentir com li deia al pare per telèfon:
—No té esma ni per anar al Dónes o pagues… No, de febre no en té gens… Home, si demà no es troba millor… Ja ho sé, pobrissó… Com deu estar per perdre’s Halloween…
L’endemà, un divendres, també em vaig lliurar d’anar a escola. Així vaig tenir tot el cap de setmana per pensar-hi. Estava gairebé decidit a no tornar-hi mai més.