Wonder
Segona part » Una volta per la galàxia
Página 36 de 136
U
n
a
v
o
l
t
a
p
e
r
l
a
g
a
l
à
x
i
a
L’August és el Sol. El pare, la mare i jo som els planetes que giren al voltant del Sol. La resta de familiars i amics són asteroides i cometes que floten al voltant dels planetes que giren al voltant del Sol. L’únic cos celeste que no gira al voltant d’aquest Sol que es diu August és la Daisy, la gossa, però només perquè pels seus ullets de gossa no hi ha gaire diferència entre la cara de l’August i la resta de cares humanes. Per la Daisy tots tenim la mateixa cara, plana i pàl·lida com la lluna.
Estic acostumada a la manera com funciona aquest univers. Mai no m’ha sabut greu, perquè és el que he vist sempre. Sempre he entès que l’August era especial i que tenia necessitats especials. Si quan jugava feia massa soroll i ell estava intentant dormir una miqueta, ja sabia que havia de canviar de joc, perquè li acabaven de fer no sé quin tractament que l’havia deixat adolorit i fet pols. Si volia que el pare i la mare vinguessin a veure’m jugar un partit de futbol, ja sabia que nou de cada deu vegades no podrien perquè havien de portar l’August al logopeda, o al fisioterapeuta, o a un especialista, o a operar-se un altre cop.
El pare i la mare sempre deien que era la nena més comprensiva del món. No ho sé, si ho era; però el que sí que sabia era que no em serviria de res queixar-me. He vist com quedava l’August després de cada operació: la carona tota embenada i inflada, aquell cosset tan petit ple de tubs que el mantenien viu. Quan veus que algú ha de passar per tot això, trobes una mica absurd queixar-te perquè no t’han comprat la joguina que has demanat o perquè la teva mare no ha vingut a la funció de l’escola. Amb sis anys ja ho entenia, tot això. No m’ho va haver de dir ningú. Ho sabia i prou.
Per això estic acostumada a no queixar-me per res i a no atabalar els pares per tonteries. Estic acostumada a espavilar-me pel meu compte: a muntar les joguines tota sola, a organitzar-me per no perdre’m les festes d’aniversari dels amics, a estar al cas dels deures per no quedar-me enrere a classe. Mai he demanat ajuda per fer els deures. Mai no m’han hagut de recordar que havia d’acabar un treball o que havia d’estudiar per un examen. Si a l’escola hi havia algun tema que no entenia, me n’anava a casa i m’ho estudiava fins que en treia l’entrellat jo sola. Vaig aprendre tota sola a passar les fraccions a decimals mirant-ho a internet. Tots els treballs els he fet gairebé sola. Quan els pares em preguntaven com m’anava l’escola sempre deia «bé», encara que no sempre m’anava tan bé. El pitjor dia de la meva vida, la pitjor caiguda, el pitjor mal de cap, el pitjor blau, la pitjor regla, la cosa més dolenta que em pogués passar, no era res comparada amb el que ha hagut de passar l’August. I no ho dic per quedar bé: és que sé que és així.
Així és com han sigut sempre les coses, per mi i pel nostre petit univers. Però aquest any sembla que s’ha produït un canvi còsmic. La galàxia està canviant. Els planetes s’estan desalineant.