Wonder

Vuitena part » Abans de baixar del cotxe

Página 127 de 136

A

b

a

n

s

d

e

b

a

i

x

a

r

d

e

l

c

o

t

x

e

La cerimònia de graduació es feia a l’auditori de l’escola superior de la Beecher. De casa a aquell altre edifici del campus hi havia un quart d’hora caminant, però el pare m’hi va portar en cotxe, perquè anava tot mudat i estrenava unes sabates negres, i com que no les havia portat gens li va fer por que no em fessin mal. Se suposava que els alumnes havien d’arribar a l’auditori una hora abans que comencés la cerimònia, però nosaltres hi vam arribar amb temps de sobres, així que ens vam quedar asseguts al cotxe fent temps. El pare va engegar el CD i va començar a sonar la nostra cançó preferida. Ens vam somriure l’un a l’altre i vam començar a bellugar el cap al ritme de la música.

El pare anava cantant la lletra de la cançó:

—«L’Andy travessaria la ciutat sencera en bicicleta sota la pluja per portar-te caramels».

—Ei, ¿tinc la corbata recta? —li vaig preguntar.

Se la va mirar i me la va redreçar una miqueta sense deixar de cantar:

—«I el John et compraria un vestit pel ball de l’institut».

—¿Els porto bé, els cabells? —vaig preguntar.

Va somriure i em va fer que sí amb el cap.

—Perfectes —em va dir—. Estàs guapíssim, Auggie.

—La Via m’hi ha posat una mica de gomina, aquest matí —vaig dir abaixant la visera del parabrises i mirant-me al mirallet—. ¿No se’m veuen massa bufats?

—No, els portes xulíssims, Auggie. Em sembla que no els havies portat mai tan curts, ¿oi que no?

—No, me’ls vaig tallar ahir. Trobo que em fan més gran, ¿no?

—I tant! —va fer assentint amb el cap mentre em mirava i somreia.

—«Però jo sóc el paio amb més sort de tot el Lower East Side, perquè tinc carro i tu vols anar a fer un tomb». Mira’t, Auggie —em va dir amb un somriure d’orella a orella—. Mira’t, que gran i que fantàstic que se’t veu. No m’ho puc creure, que estiguis a punt de graduar-te de cinquè.

—Ja ho sé. Sembla increïble, ¿oi? —vaig dir jo.

—Sembla que va ser ahir, que vas començar.

—¿Te’n recordes, que encara duia la treneta aquella de

Star Wars penjant del clatell?

—Ai sí, calla! —va exclamar tocant-se el front amb el palmell de la mà.

—Tu l’odiaves, aquella treneta, ¿oi que sí, pare?

—Home,

odiar potser és massa fort, però no m’agradava gens.

—L’odiaves, va, reconeix-ho —el vaig provocar.

—Que no, que no l’odiava —va dir rient i sacsejant el cap—. El que sí que odiava era aquell casc d’astronauta que portaves sempre, ho reconec. ¿Te’n recordes?

—¿El que em va regalar la Miranda? És clar, que me’n recordo! Si no me’l treia per res!

—Mare de Déu, el casc aquell sí que em feia ràbia —va dir rient més aviat com si parlés amb ell mateix.

—Vaig tenir un disgust molt gran, quan es va perdre —vaig dir.

—No, si no es va perdre —va dir com qui no vol la cosa—. El vaig llençar jo.

—¿Què dius? —vaig fer jo. Em pensava que no l’havia sentit bé.

—«Ets tan preciosa com el dia» —anava cantant.

—Pare! —vaig exclamar abaixant el volum.

—¿Què? —va dir.

—¿El vas llençar?

Finalment em va mirar a la cara i va veure que estava superenfadat. No em podia creure que m’estigués dient allò com si res. Vull dir que per mi era una autèntica revelació, i ell feia com si fos la cosa més normal del món.

—Auggie, ja no podia suportar més veure’t amb aquella cosa que et tapava la cara —em va etzibar.

—Pare, aquell casc m’encantava! Per mi era importantíssim! Estava fet pols perquè l’havia perdut… ¿No te’n recordes?

—I és clar, que me’n recordo, Auggie —va dir fluixet—. Va, Auggie, no t’enfadis. Ho sento. Mira, és que ja no ho podia suportar més, veure’t amb aquella cosa al cap. No em semblava bo per tu. —Intentava que el mirés als ulls, però jo no volia—. Va, Auggie, intenta entendre-ho —va continuar, agafant-me la barbeta amb la mà i fent-me girar el cap perquè el mirés—. El portaves tot el sant dia. I, si vols que et digui la veritat, l’autèntica veritat, és que trobava a faltar la teva cara, Auggie. Ja sé que a tu no sempre t’agrada, però ho has d’entendre… a mi

m’encanta. M’encanta la cara que tens, Auggie, l’estimo amb tota la meva ànima. I em trencava el cor que la portessis sempre tapada.

Em mirava empetitint els ulls com si realment s’estigués esforçant molt per fer-m’ho entendre.

—¿La mare ho sap? —vaig preguntar.

Va fer uns ulls com unes taronges.

—Ni pensar-hi! ¿T’has tornat boig? Em mataria.

—Ho va regirar tot de dalt a baix buscant el casc, pare —vaig dir—. Potser s’hi va passar una setmana, removent els armaris, el safareig, tot…

—Ja ho sé —va dir fent que sí amb el cap—. Per això em mataria!

I aleshores em va mirar amb una cara que em va fer riure, i al veure que reia va obrir la boca com si s’acabés d’adonar d’una cosa.

—Un moment, Auggie —va dir assenyalant-me amb el dit—. Jura’m que no en diràs

mai res a la mare, de tot això.

Vaig somriure i em vaig fregar les mans com si fos un avariciós.

—A veure —vaig dir acariciant-me la barbeta—. Em sembla que voldré la nova Xbox que sortirà el mes que ve. I un cotxe per mi sol d’aquí a sis anys, és clar. Un Porsche vermell no estaria malament…

Es va posar a riure. M’encanta ser jo qui el fa riure a ell, perquè sempre és ell qui fa riure tothom.

—Ostres, fill —va dir sacsejant el cap—. Ara sí que veig que t’has fet gran.

Aleshores va arribar la part de la cançó que més ens agrada cantar i vaig apujar el volum i vam començar a cantar tots dos.

—«Sóc el paio més lleig de tot el Lower East Side, però tinc carro i tu vols anar a fer un tomb. Anar a fer un tomb. Anar a fer un toooooooooooomb».

L’última part sempre la cantàvem cridant com desesperats, intentant aguantar l’última nota tanta estona com el tio que canta, i al final sempre ens petàvem de riure. Mentre rèiem vam veure que el Jack arribava caminant i que estava a punt de passar pel costat del nostre cotxe. Vaig fer el gest d’obrir la porta.

—Espera un moment —va dir el pare—. Només vull estar segur que em perdones, ¿d’acord?

—Sí, et perdono.

Em va mirar agraït.

—Gràcies.

—Però no em tornis a llençar res sense preguntar-m’ho.

—T’ho prometo.

Vaig obrir la porta i vaig sortir del cotxe just quan el Jack passava pel costat.

—Hola, Jack —vaig dir.

—Hola, Auggie. Hola, senyor Pullman —va dir el Jack.

—¿Com va, Jack? —va preguntar-li el pare.

—Fins ara, pare —vaig dir jo tancant la porta.

—Bona sort, nois —va cridar el pare abaixant la finestra de davant—. Ens veiem passat cinquè!

El vam saludar amb la mà mentre engegava el cotxe i es posava en marxa, però aleshores vaig arrencar a córrer i el vaig aturar. Vaig ficar el cap per la finestra perquè el Jack no ho pogués sentir i li vaig dir fluixet:

—¿Us faria res no petonejar-me tres hores, després de la graduació? Em fa bastanta vergonya.

—Ja ho intentaré.

—¿L’hi diràs a la mare, també?

—No crec que es pugui contenir, Auggie, però ja l’hi diré.

—Adéu, papi meu estimat.

Va somriure.

—Adéu, fill.

Ir a la siguiente página